Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’assaig Reglas y consejos sobre investigación científica (1898), popularment conegut com a Los tónicos de la voluntad després de la seva tercera edició ampliada del 1912, s’ha consolidat al llarg de més d’un segle com una lectura ineludible per a les noves generacions d’investigadors. El text neix del discurs d’ingrés de Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals d’Espanya, llegit el 5 de desembre de 1897, el qual va donar origen a una obra que transcendeix la mera exposició del mètode científic per endinsar-se en la psicologia i l’ètica del treball acadèmic. En les seves pàgines, l’autor ofereix una guia pragmàtica que orienta els joves talents sobre com afrontar els reptes del laboratori, tot fomentant la perseverança, la curiositat intel·lectual i el judici crític; qualitats que, lluny de caducar, continuen essent pilars fonamentals en el panorama investigador contemporani.
Darrere d’aquest manual de capçalera hi ha la figura de Santiago Ramón y Cajal, considerat unànimement un dels científics més brillants de la història i guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1906. El perfil de Cajal és el d’un investigador forjat en un context de gran escassetat de mitjans i recursos, que va aconseguir situar la ciència espanyola a l’avantguarda internacional gràcies a una tenacitat incommovible. La seva trajectòria vital i professional serveix com el millor exemple pràctic de les teories que exposa al seu llibre, i demostra que l’èxit en l’àmbit científic no depèn de manera exclusiva de la genialitat innata, sinó d’una voluntat de ferro, una concentració profunda i una disciplina de treball constant.
La contribució de Ramón y Cajal a la ciència universal va ser paradigmàtica, ja que va transformar per sempre la comprensió del cervell humà i va establir les bases definitives de la neurociència moderna. La seva fita científica més gran va ser la formulació de la «doctrina de la neurona», mitjançant la qual va demostrar empíricament que el sistema nerviós no és una xarxa reticular contínua, sinó que està compost per cèl·lules individuals i contigües que es comuniquen entre si. Servint-se de tècniques de tinció microscòpica que ell mateix va perfeccionar, sumades al seu talent extraordinari per al dibuix, Cajal va cartografiar l’arquitectura cel·lular del sistema nerviós amb un nivell de detall morfològic que encara és estudiat i admirat per la comunitat científica de tot el món.
L’impacte de Ramón y Cajal no es va limitar a les seves troballes individuals, sinó que va cristal·litzar en la creació de la denominada Escola Neurològica Espanyola, coneguda internacionalment com l'»Escola de Cajal». A través del seu magisteri i del seu exemple, el Nobel va aconseguir aglutinar un grup brillant de joves deixebles que van continuar i expandir les seves investigacions. Figures de la talla de Pío del Río Hortega (1882-1945), Nicolás Achúcarro (1880-1918), Fernando de Castro (1896-1967) i Rafael Lorente de Nó (1902-1990) es van formar sota la seva tutela, van assumir la seva metodologia rigorosa i van aconseguir descobriments de gran rellevància, com la identificació de la microglia.
Per dotar aquesta escola d’una infraestructura adequada i garantir el futur dels seus deixebles, Cajal va dedicar gran part dels seus últims anys de vida a impulsar la creació de centres d’investigació moderns. El seu esforç i prestigi internacional van afavorir la fundació del Laboratorio de Investigaciones Biológicas, que amb el temps evolucionaria fins a convertir-se en el prestigiós Instituto Cajal. El Govern espanyol va finançar la construcció d’unes instal·lacions capdavanteres a Madrid, inaugurades a la dècada de 1930, concebudes per acollir laboratoris ben equipats que permetessin a la neurociència nacional competir en igualtat de condicions amb les grans potències europees.
El llegat de Santiago Ramón y Cajal després de la seva mort l’any 1934 va transcendir de molt les seves excepcionals aportacions morfològiques, i va deixar una petjada institucional i ètica inesborrable. Tot i que la Guerra Civil i el posterior exili van estroncar i dispersar temporalment els membres de la seva escola, el model de treball empíric, l’exigència acadèmica i l’esperit plasmat a Reglas y consejos sobre investigación científica van perdurar com a fonaments incommovibles. En la consolidació i projecció d’aquesta etapa final va ser fonamental la col·laboració d’Enriqueta Kety Lewy (1910-2001), la qual va tenir un paper indispensable com a traductora, bibliotecària i estreta col·laboradora de Cajal i del seu equip. El seu domini de les llengües va permetre traduir els descobriments de l’Escuela Neurológica Española a idiomes com l’alemany, i gestionar a més la correspondència internacional del laboratori. Gràcies a la seva tasca silenciosa però vital, les troballes dels deixebles de Cajal es van poder difondre i obtenir el reconeixement de la comunitat científica europea, fet que la va convertir més tard en una peça clau per a la memòria d’una època prodigiosa de la neurociència espanyola.
Kety Lewy és la protagonista de la novel·la gràfica Relaciones peligrosas (2026), amb guió de Koldo Azpitarte i dibuix de Mikel Bao, la qual ofereix un retrat d’allò que va passar a diversos integrants de l’Escola de Cajal després de la mort del científic, l’arribada de la Guerra Civil i la posterior etapa franquista. Azpitarte (Bilbao, 1970), divulgador i guionista de còmics, és metge de professió i, atret per la figura i la ciència de Ramón y Cajal, va decidir escriure una història que, a partir de la seva investigació, va evolucionar fins a convertir-se en un homenatge a diversos dels seus deixebles a través del personatge real de Kety Lewy, prenent com a punt de partida el seu retorn a Espanya el 1971 després d’un exili forçat de més de tres dècades. Lewy és l’autora de dos assajos fonamentals per entendre la contribució dels últims anys del científic: Así era Cajal (1977) i Santiago Ramón y Cajal: El hombre, el sabio y el pensador (1987), i la gènesi d’aquestes obres la veurem ara dibuixada amb l’art de Mikel Bao (Barakaldo, 1971).
L’aparició del primer llibre va coincidir amb un moment històric crucial: l’inici de la Transició democràtica a Espanya, un període marcat per la necessitat de recuperar la memòria històrica, cultural i científica del país. En aquest context, el relat de Lewy va aportar un retrat directe i desmitificador, en el qual relatava vivències quotidianes, anècdotes del laboratori i trets de la personalitat de Cajal amb una calidesa i precisió que només un testimoni directe podia oferir. Una dècada més tard va veure la llum el seu segon treball d’envergadura, el qual va oferir una anàlisi més estructurada i ambiciosa. En aquest treball, Lewy va desglossar la triple faceta de l’insigne metge: el seu caràcter humanista i ètic, les seves revolucionàries aportacions al camp de la neurobiologia i les seves reflexions filosòfiques sobre el pensament, l’educació i el progrés social. Aquesta aproximació servia a més per reivindicar la figura de Ramón y Cajal i rescatar el seu autèntic perfil liberal i regeneracionista, en clar contrast amb els intents d’apropiació per part del règim de Franco i els seus seguidors, els quals durant dècades havien intentat vincular de manera interessada el nom i el llegat del Nobel a la ideologia de la dictadura.
Kety Lewy era filla d’un enginyer d’origen germano-polonès i de mare espanyola, fet que li va proporcionar una formació políglota i un domini fluid de l’alemany, el francès i l’anglès. Cajal, delicat de salut en la seva etapa final però amb una immensa correspondència internacional i la necessitat de traduir i difondre els treballs de l’Escola Neurològica Espanyola a revistes científiques europees, la va incorporar al seu equip al Laboratori d’Investigacions Biològiques. Lewy va exercir de mecanògrafa, traductora principal i responsable del seu arxiu, i va consolidar una relació de profunda confiança, lleialtat i admiració mútua fins a la mort del savi el 1934. La seva incorporació a l’escola es va produir en realitat per substituir la seva germana gran, coneguda com a Irene Falcón (1907-1999) en adoptar el cognom del seu marit, el matrimoni del qual va provocar el trasllat de la parella a Gran Bretanya i va oferir aquesta oportunitat a la seva germana.
A la novel·la gràfica es narren les vicissituds de les dues germanes en el seu exili a la Unió Soviètica i, posteriorment, a la Xina, tot fugint de les represàlies de Stalin, per tornar de nou a Rússia després de cinc anys a Pequín. Irene Falcón és autora de l’assaig Asalto a los cielos: mi vida junto a Pasionaria (1996), en el qual es repassen més de quatre dècades de treball al costat de Dolores Ibárruri (1895-1989), la Pasionaria, a la qual va assistir de manera ininterrompuda com a secretària personal, cap de gabinet i dona de màxima confiança mentre Ibárruri exercia primer la Secretaria General i posteriorment la Presidència del Partit Comunista d’Espanya (PCE). L’obra recorre l’itinerari vital i militant de totes dues des de la Segona República i la Guerra Civil fins al prolongat exili a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est, i reserva un lloc destacat per al seu històric retorn a Espanya el 1977 en plena Transició democràtica després de la legalització del partit, moment en què Ibárruri va tornar a ocupar un escó com a diputada, fet que converteix aquest volum en una crònica privilegiada sobre els entrellats de l’esquerra espanyola del segle XX.
A la novel·la gràfica, observem el detall que Kety Lewy (que va viatjar sola, ja que encara trigaria uns quants anys a retrobar-se amb la seva germana) sosté a les mans la novel·la clàssica Les amistats perilloses (Les Liaisons dangereuses, 1782), de l’escriptor francès Pierre Choderlos de Laclos (1741-1803). L’obra retrata la depravació moral, la manipulació freda i el càlcul estratègic de l’aristocràcia francesa en els anys previs a la Revolució. A través de la correspondència entre els seus protagonistes —el vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil—, la trama desvela com les relacions interpersonals es transformen en peces d’escacs on el poder, la seducció, la lleialtat i l’interès polític i social es gestionen a l’ombra. En certa manera, Azpitarte i Bao estableixen un paral·lelisme entre l’univers de Laclos i les peripècies vitals de les dues germanes durant la Guerra Civil i l’exili, fet que dona lloc a una analogia fascinant sobre l’exercici del poder i la supervivència política darrere de l’escena pública.
En el cas d’Irene Falcón, l’exili a la Unió Soviètica i a la Praga comunista va suposar navegar per un entrellat complex de burocràcia, vigilància ideològica i lluites de poder internes dins l’estructura del PCE. Per la seva banda, Kety Lewy va haver de fer front a l’Espanya de la postguerra a una forma diferent d’intriga política: la batalla per la memòria i l’apropiació ideològica del llegat de Ramón y Cajal. En un entorn hostil on el règim franquista va intentar instrumentalitzar la figura del Nobel, Kety va actuar amb tacte i astúcia per preservar la neutralitat i el rigor ètic de l’Escuela Neurológica Española. Així, tant Irene en l’exili comunista europeu com Kety en la complexa rereguarda cultural espanyola, van encarnar una versió del segle XX de les «relacions perilloses», on la sagacitat, la lleialtat compartida i la gestió subtil de la influència política van ser les veritables eines per sobreviure i protegir els seus llegats respectius. Aquesta contribució recupera ara la seva vigència gràcies a la novel·la gràfica Relaciones peligrosas, resultat de la perseverança i dedicació que proposava Ramón y Cajal en la seva filosofia de treball.
