Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Música clàssica. Una veu: «en aquest moment les nostres línies estan ocupades, de seguida l’atendrem». L’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, popularment conegut com a Can Ruti, ens té en espera. Truquem per saber com està la nostra mare. Quan per fi es deixa d’escoltar el sonet de Beethoven, demanem per la unitat coronària. «Un momentet, siusplau», ens diu la teleoperadora a l’altra costat de la línia. Uns segons després ens contesta, per fi, algú que sap qui és la nostra mare. Ha tingut un infart i no sabem res d’ella. «No podem donar-vos aquest tipus d’informació mèdica per telèfon. Ja sabeu, protecció de dades».
Ahir representaven una nova peça al Liceu, una obra pròpia del Gran Teatre. Hi anava convidada per la meva amiga Llum. Al migtemps, però, vaig sortir per la porta principal i a ulls dels porters de l’òpera, que em miraven amb llàstima, vaig trucar al 112 clarament angoixada. «La meva mare està sola a casa, no pot obrir la porta i s’ofega». És el 6è cop que truco al servei d’emergències en l’últim any: El primer cop la meva mare va acabar en coma induït, a l’UCI, i els altres cinc gairebé també; ella està sempre vorejant els límits del seu cos malalt, esquivant la mort. Ahir vaig trucar per 6è cop.
Els fets ocorren en aquest ordre: Envien ambulància bàsica, ambulància especial, dispositiu de bombers i policia local per autoritzar l’entrada al domicili. És protocolari. Jo vaig directa al tren, a l’R1, i torno a Mataró; M’acompanya –com sempre– el meu millor amic, amb qui a més he anat al teatre. Quan arribo, ella ja és a urgències. M’explica el meu germà, que hi ha anat tan ràpid com ha pogut, que els bombers han entrat a casa per la finestra del menjador, que l’hi han punxat adrenalina i no sé quantes coses més i que l’han baixada per l’escala de casa, perquè no tenim ascensor. Pugem a l’hospital en moto. Em sento dèbil i em costa aguantar-me ferma sobre el seient, l’aire està a punt de tombar-me en més d’una ocasió, i trontollo durant tot el trajecte. Un cop allà li fem companyia al box fins que es fa mitjanit. Hem de marxar, perquè el meu germà demà treballa i perquè jo tinc classe, i ara que sembla que torno a agafar el ritme no puc tornar a perdre’l. Parlem amb ella per WhatsApp. Sembla que és un broncoespasme sever, com els darrers cops que l’han hospitalitzat. Pateix d’EPOC. És 20 de març. Al febrer també va estar ingressada un parell de setmanes. Li fan nebulitzacions, li posen broncodilatadors per via intravenosa, i jo m’acabo adormint força tard i a contracor: em sap greu no fer-li costat durant la nit, que es fa molt llarga en un llit d’hospital, encara que sigui amb stickers i emoticones de petons inundant el nostre xat de WhatsApp.
Em llevo a les 7 del matí. Veig tres trucades perdudes amb el prefix ‘937’, que és com comencen tots els números de telèfon del Consorci Sanitari del Maresme. Torno la trucada però no em contesta ningú. Li envio missatges a la meva mare, que tinc guardada com «AA mama», però la seva última hora de connexió és sobre allò de les 3 AM. Em començo a preocupar i pujo directament a l’hospital, amb un pressentiment conegut: és greu, li ha passat alguna cosa greu.
Quan arribo, a les 8 del matí, demano per ella al mostrador i em diuen el que em temia: «Segueix la línia blanca i pregunta a la lletra H». A l’hospital de Mataró les unitats d’especialització s’organitzen segons les lletres de l’abecedari: L’A és, per exemple,“rehabilitació física i dieta”, La B, és “exploracions externes”, la C és “obstetrícia”, i així fins acabar les lletres. L’H és “Unitat de Cures Intensives”, que és, junt amb la D “d’oncologia”, la més trista.
Entro a la saleta d’espera, que ja conec molt bé, i premo el timbre. Surt un metge, em pregunta el nom, m’identifico i ràpidament em fa passar a un despatx, em mana seure i amb molta cura m’explica el que ja sabia. Em desespera la seva lentitud. «L’hem hagut d’intubar. Quan un pacient asmàtic diu que està molt cansat, l’hem d’intubar per prevenir l’infart». Irònic. La passo a veure. Està tota plena de cables, de màquines que piten, i un tub gruixut li surt de la boca fins el respirador que fa la feina que haurien de fer els seus pulmons. Ploro. L’acarono. M’hi estic fins les dues del migdia. Marxo a casa, plorant encara.
Sortir de l’habitació m’és molt difícil, perquè la meva mare s’està morint i jo, com no hi puc fer res, marxo i la deixo sola. Em pregunto si està patint.
Baixo amb el bus; m’irrita l’escàndol dels altres passatgers. Unes noies parlen dels exàmens de la selectivitat, que els preocupen. Jo me les miro enfadada perquè la meva mare potser és morta a hores d’ara. Per segona vegada. No es mereix això. I el món no s’ha aturat, només la nostra vida, en especial la seva, està en una mena d’stand by tètric i fúnebre. Em pregunto moltes coses: Què faré si es mor? Em sent quan li parlo? Puc fer alguna cosa per ajudar-la a sobreviure? No trobo cap resposta. Em molesta pensar en mi; és ella qui, potser, s’està morint.
No dino, perquè no tinc gana ni forces per encendre la maleïda placa d’inducció, funcionament de la qual mai he acabat d’entendre. El pis és llòbrec, trist, depriment, ara que no hi és. No l’escolto tossir, ni oloro el fum d’una cigarreta que s’ha fumat d’amagades, ni la veig passejar-se pel menjador amb el mòbil agafat amb les dues mans, com fan els avis. Netejo el terra, que està tacat de sang. De la seva sang. Suposo que van posar-li malament alguna via. També hi ha embolcalls de material estèril i dues agulles utilitzades. Li preparo una bossa amb les seves coses: un pijama, unes sabatilles, crema… Confio en què despertarà aviat.
Els horaris a l’UCI són molt restrictius: de 13h a 14h, de 18h a 19:30h i de 20:45h a 21:15h. Si em preguntessin què em semblen aquests horaris valdria més que no respongués. Quan sóc gairebé a les portes de l’hospital, a punt de baixar del bus, em truca un 937, seguit d’altres numerets. Contesto ràpid: «Hola, sí, ¿Alexandra?». Responc afirmativament. «Creemos que su madre está teniendo un infarto». Demano que m’ho repeteixi un parell de cops, mentre baixo amb pressa del vehicle i corro fins la porta de l’hospital. M’ha dit que puc veure-la, que tinc uns cinc minuts abans no se l’endugui el SEM a l’hospital de Badalona, per fer-li un cateterisme i operar-la després. Entro i l’acarono de nou, plorant, i no em dona temps a més que saludar-la. Els del SEM em fan sortir, tanquen la porta per traslladar-la de llit. Escolto el metge, que sembla ser canari pel seu accent, parlar amb algú d’allà, de Can Ruti: «Valoramos no volver a reanimar en caso de pararse». Un calfred em creua sencera i m’esforço en pensar que no parla d’ella, però sé que sí. M’espero allà al passadís, amb llàgrimes als ulls, i sostinc amb les mans la bossa que li havia preparat per quan estigués bé. La treuen de l’habitació. Li agafo les mans davant els infermers i metges que passegen per allà. Quina imatge més trista; noto els seus ulls sobre nostre, observant tímidament l’escena tan morbosa. El metge canari demana per parlar amb mi, i em diu: «Creemos que está teniendo un infarto, está muy hipertensa». Li pregunto les probabilitats de sobreviure, i em contesta: «No puedo darte porcentajes. Los porcentajes son estadísticas de muchos casos, no de casos individuales… ¿Puede salir bien? Sí. ¿Es muy difícil? También. Solo puedo darte ánimos». I aleshores veig com se l’enduen. Serà l’últim cop que la veig amb vida?
Passen les hores. Truquem, el meu germà i jo, a Can Ruti. El primer cop ens diuen que encara no ha arribat, i ens asseguren que ens trucaran quan arribi. No ho fan, perquè truquem unes hores després i ens ho confirmen, que ja hi és. Ara, que ja és allà, ens diran alguna cosa quan li hagin fet el cateterisme. Només avisen quan les coses van malament, intenta convèncer-me el meu germà quan em veu nerviosa. Jo li dic que sí, que potser té raó, però si és així quan ens truquin ens diran que és morta. Ara només hi ha dues opcions: sobreviure o morir. A les 22:00 tornem a trucar: Música clàssica. Una veu: «en aquest moment les nostres línies estan ocupades, de seguida l’atendrem». L’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, popularment conegut com Can Ruti, ens té en espera. Quan per fi es deixa d’escoltar el sonet de Beethoven, demanem per la unitat coronària. «Un momentet, siusplau», ens diu la teleoperadora a l’altra costat de la línia. Uns segons després ens contesta, per fi, algú que sap com està la nostra mare. Preguntem com ha anat l’operació, si és que l’han operada. «No podem donar aquest tipus d’informació mèdica per telèfon. Ja sabeu, protecció de dades».
«Què vols fer?», em diu el meu germà. «Anar-hi», li contesto. Agafem el cotxe, tot i que no ha passat la ITV, perquè no estem en condicions d’agafar la moto; ens matariem. En el camí reso. No crec en Déu, però és l’únic que puc fer. Aquesta incertesa és cruel: els minuts a la carretera passen lents. Em pregunto si aquesta parsimònia del temps és Déu avisant-nos: aquesta mitja hora a l’autopista serà l’última mitja hora en la que tindreu mare. Aprofiteu ara, que podeu pensar que viu.
Quan arribem allà ja és mitjanit. En 24 hores, en una volta al sol, la meva mare ha passat d’estar viva a estar, potser, morta. La mort és ràpida. Can Ruti és laberíntic i ens costa trobar la unitat coronària, que està just davant la cafeteria d’estudiants. Esperem el metge mentre escoltem com riuen i mengen els futurs sanitaris. Quan ens fa passar una infermera, ens toca esperar el metge de nou. L’espera és tortuosa. Mai he tingut tanta por. Quan, després d’uns minuts, apareix el metge, ens somriu. «No us preocupeu, està estable. Demà la traslladarem de nou a la UCI de Mataró». El meu germà rebufa, alleugerit. Jo me’l miro i li dic, seriosa: «No ho celebris. Encara es pot morir. S’està morint».
