Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hijas del hormigón fa al·lusió directa a un altre títol, Hijos del hormigón. La feina d’Aida Dos Santos durant quatre anys ha suposat centenars d’entrevistes a dones de diferents edats, totes de classe treballadora. Classe entès en el sentit ampli, és a dir, des d’administratives a docents o cambreres d’hotel. Aquelles dones que han de treballar per guanyar-se la vida. És un llibre que parla de violència sexual, patriarcal i laboral. Una descripció de gairebé 400 pàgines –que més que llegir-se es devoren– de l’espiral entre el capitalisme i el patriarcat i com les seves dinàmiques, perfectament engreixades, converteixen la vida de les dones en un lloc difícil d’habitar on, per més que les lleis ho diguin, no hi ha igualtat de tracte. Ni amb els seus caps, ni amb els companys de feina, ni amb les parelles sentimentals.
Aida dos Santos és una jove intel·ligent que demostra un gran coneixement sobre allò que parla, i ha tingut la valentia i la paciència –de vegades també l’estómac (segons s’intueix al llarg del llibre)– de parlar amb més de 170 dones i organitzar un assaig que parla de tot el que queda per fer i del paper que els homes ocupem en el malestar de, com a mínim, la meitat de la població.
Per què aquest llibre? I per què ara?
Perquè sóc filla de la meva generació i de tenir uns drets consolidats d’igualtat, però la seva cadena de transmissió amb la realitat social no està acabada en la seva totalitat. Hi ha un munt d’escletxes que he anat fotografiant al llibre. En moltes les dones no habitem els mateixos espais en igualtat amb els homes. I, conscients d’aquestes escletxes i d’espais de desigualtat, ara hi ha un discurs que diu que ens hem sobrepassat amb el feminisme i es pregunta què és el que demanem si sobre el paper ja ho tenim tot.
El llibre també intenta trencar el discurs del feminisme acadèmic que insisteix en certes qüestions que ja han arribat a la legalitat; un feminisme que manté debats allunyats de la realitat social de les dones que m’he trobat en el meu dia a dia i que es poden trobar al llibre, dones que encara tenen força problemes de desigualtat, de sentir-se i de ser tractades com a inferiors, tant dins com fora de casa.
«El feminisme en realitat mai no ha oblidat les dones de classe treballadora»
Al llibre hi ha un tema central: la lluita de classes. Creu que el feminisme ha perdut de vista el discurs de classe?
No és que el feminisme com a tal l’hagi perdut, perquè no és una matèria universitària que s’ensenyi en un postgrau o en el doctorat. El feminisme és contemplar les coses que no funcionen i on les dones ens quedem darrere pel fet de ser dones, i intentar millorar-les. El feminisme, en realitat, mai no ha oblidat les dones de classe treballadora. Però la lluita feminista sindical de les dones de classe treballadora no ha tingut cap espai als mitjans de comunicació, perquè els mateixos mitjans que reben finançament de les immobiliàries no podien parlar de l’habitatge com un problema de gènere; no podien parlar del disseny de la ciutat com un problema de gènere; ni fer-ho mentre seguien perpetuant la venda de cotxes i el finançament a terminis. No podien parlar de l’explotació laboral quan són les grans empreses anunciants les que exploten les treballadores a través de la deslocalització i la subcontractació. Els mitjans de comunicació no parlen de tota la pressió estètica que pateixen les dones de classe treballadora, no només quan van a la platja, sinó quan es presenten a una entrevista de feina, mentre estàs rebent finançament via publicitat de les grans indústries de cosmètics. No ho pots denunciar de la mateixa manera.
Per acotar-ho una mica, què considerem dones de classe treballadora o què hauríem de considerar com a classe treballadora?
En els darrers 30 anys de democràcia hem definit la classe social segons l’aspiració i no segons la realitat. Tots som classe mitjana, però en realitat no ho som. La pròpia definició de classe mitjana és un concepte aspiracional. Hem deixat de definir-nos segons la nostra realitat, la nostra nòmina mensual i les coses que ens podem permetre mes a mes. Tot aquests discursos de fer-se un mateix, qui vull ser… mentre que allò que et defineix és qui ets en el present.
La pregunta de les entrevistes de feina ‘on et veus tu d’aquí a cinc anys?‘ ha estat el que ha definit la societat, en lloc de qui ets ara, quines són les teves competències avui, què et pots permetre avui dia, com proveeixes la teva família, què poden esperar els teus fills i filles de tu. Portem 30 anys de democràcia definint-nos a partir d’allò que volem ser i aquesta definició de classe treballadora, la major part de la població que depèn de la feina i del seu dia a dia i que no disposa de més de 6-7 nòmines d’estalvi, com a molt; que té una propietat, la casa on està vivint; que no es pot permetre assegurances privades, ni escoles privats; que depenen al 100% de l’estat del benestar per sobreviure han deixat de sentir-se definits per aquesta retòrica i han preferit imaginar que són allò que volen ser.
«Tota la dinàmica social i urbana de com està construïda la ciutat és una definició per i per a l’home»
Al llibre parla de molts problemes comuns a dones i homes, però òbviament escrius un llibre per definir els problemes de les dones. Podries fer alguna pinzellada? Per exemple, quan parla de l´ús dels cotxes…
La taxa més alta de titularitat de vehicles a Espanya la tenen els homes. El primer cotxe familiar el condueix l’home i, quan la dona necessita un vehicle, apareix el segon. És molt estrany trobar matrimonis o famílies en què només hi hagi un cotxe i el condueixi ella. Per tant, tota la dinàmica social i urbana de com està construïda la ciutat és una definició per a l’home. I, a partir d’aquí, hi ha moltes prerrogatives i favors que es fan als conductors i que beneficien els homes, des de la il·luminació dels carrers, el sentit dels carrils, definir a quin espai es pot aparcar i a quin no, quines són les zones de vianants… Hi ha una masculinització de l’eina i, per tant, de les normes. En el moment que canvies una norma que tingui a veure amb l’ús del cotxe estàs canviant les normes als homes, perquè són qui estan utilitzant el cotxe. I a qui et trobes al davant és la masculinitat que té al vehicle una extensió del seu ésser.
Quines altres coses coses pateixen les dones treballadores?
N’hi ha una de concreta i constant relacionada amb l’accés al mercat laboral. Hi ha moltes excuses, barreres que ens trobem segons quina sigui la nostra edat: si tens fills o no i les polítiques de conciliació que t’ofereix l’empresa… Una empresa sap si té o no polítiques de conciliació i la necessitat que en té la treballadora per ponderar si compten amb una dona amb fills o filles petites o no. Encara que, com asseguraven les entrevistades, el tema ha evolucionat de preguntar-te directament si tens fills o no a preguntar-te si tens família o quins són els teus hobbies o què és el que t’agrada fer en el teu temps lliure. És fàcil que les mares diguin alguna cosa relacionada amb la infància, o que els agradi passar temps amb els seus fills. Als homes gairebé no se’ls pregunta si tenen fills. Que els tinguin o no, no altera tant la conciliació, perquè es dóna per fet que no seran ells qui surtin de la feina si la seva filla o fill ho necessita.
Un altre biaix molt constant, ja a l’educació, quan es generala desconfiança en les dones perquè no optin per carreres relacionades amb les ciències i les tecnologies. L’últim estudi que ha sortit aquests dies ja parlava que des de primària ja s’obria aquesta escletxa. I encara que les famílies vulguin coeducar, els comentaris sobre que les dones són pitjors en matemàtiques els tindran a la televisió, al carrer, a les xarxes socials…
També genera inseguretat el fet que apartin del mercat laboral les dones amb fills, els redueixin les hores o no dona’ls-hi responsabilitat a l’empresa. Al final, això va generant inseguretat en les dones, que no saben si no se’ls dona aquesta responsabilitat per a la qual estan capacitades i aquesta feina perquè no estan preparades o perquè són mares.
Al llibre parla del paper dels sindicats, formats per homes que negocien convenis sense pensar en les treballadores. Pensava en les educadores d’infantil, que tenen un conveni dur i s’ocupen d’una cosa molt preuada, els nadons…
En el moment en què patronal i sindicats negocien i a banda i banda de la taula hi ha homes, el codi en què parlen és molt diferent que si ens trobéssim dones als dos costats de la taula. Ells tenen uns consensos i s’obliden de moltes coses, com ara la càrrega mental.
A l’exemple de les educadores de les etapes d’infantil, el que et trobes és una patronal que s’hi pot estar dedicant com a qualsevol altra cosa, perquè les licitacions van per lots i moltes vegades les empreses no estan especialitzades. D’altra banda, també a un moviment sindical masculinitzat, que potser ni tan sols s’ha fet càrrec dels seus propis fills, que no tingui cap criteri de valor per compendre l’esforç que necessitarà aquesta feina.
«Dins del moviment sindical no s’han valorat les dones per a què fossin elles les que seiessin a les taules de negociació»
Al final hi ha moltes coses que es queden pel camí. Com els drets laborals, o la ràtio de nens per aula. No només parlem de quant costa l’hora de feina, sinó també de si és equivalent amb la responsabilitat. Les classes treballadores deixen els seus fills i filles a càrrec de persones molt mal pagades, que no donen l’abast i no poden donar l’atenció personalitzada que necessiten els infants a aquesta edat.
D’altra banda, hi ha moltíssimes connivències produïdes a causa de negar que la feina de les dones existeix. En no existir, tampoc ho fa la sindicació, o no s’ha valorat les dones dins del moviment sindical per a què fossin elles les que seiessin a les taules de negociació. Hem estat expulsades d’aquesta part de la vida pública.
Una qüestió que em comenten les treballadores de residències és que els treballs feminitzats, realitzats per dones i entesos com a extensió de la nostra predisposició biològica a cuidar, no necessiten una remuneració justa. No necessiten ni tan sols estar reconeguts amb el salari mínim dins del sector. Sempre s’ha considerat una extensió de la nostra predisposició biològica a les cures, cosa que històricament fèiem gratuïtament, i de sobte has d’explicar que per això mateix hem cobrar.
Són feines molt penoses que mai no s’han comptabilitzat perquè mai les han desenvolupat els homes. Ells mai no han deixat una feina remunerada per cuidar de la llar; mai no han tingut aquest cost d’oportunitat i no el poden calcular. Al llibre comento que moltes de les dones que han hagut de deixar de treballar per cuidar treballaven al sector neteja i, en ser mares, deixen de netejar per ser mares a temps complet. Es parla que deixa de treballar qui menys guanya i qui menys responsabilitats té, però les parelles d’aquestes dones tampoc és que tinguin grans responsabilitats per no poder deixar la feina. Però ingressa just una mica més per a què valgui la pena que sigui la netejadora qui deixi de treballar.
Quan parla de les treballadores de residències, parla de la duresa física del lloc de treball, com les educadores infantils. I tota aquesta duresa és invisible.
És una cosa que sempre ha passat a la llar. Els homes han tingut el poder per harmonitzar, estructurar i posar preu a totes les tasques, però no han mirat allò que es realitza dins de la llar, no han pogut comptabilitzar el que això suposa. Per exemple, la cura de persones dependents va lligat a aixecar pes. Si li demanes una llista de què ha de fer algú que cuida a algú que no hagi cuidat mai, segurament s’oblidarà que aixeca pes, perquè pensen en fer menjar, fer una passejada o enumeren la neteja de coses de la llar. D’això es queixen moltes treballadores internes ja que, quan les contracten per cuidar, realment el que estan contractant és una netejadora i de les cures se n’obliden. I una persona no té un horari per anar al bany, sinó que és a demanda.
I amb els nens i les nenes passa exactament el mateix. De sobte, si es posen a enumerar quines són les tasques d’una mestra, segurament en cap moment aparegui que has d’agafar els nens en braços, però és una cosa que es fa amb força repetició durant la jornada.
«Mentre una dona es faci càrrec de les cures, cap dirigent de l’Estat es preocuparà de la conciliació»
La conciliació és un altre dels temes repetits. Una de les polítiques principals de conciliació és obrir les escoles més temps, fet que genera tensions entre les docents i les mares. Per què no hi ha altres polítiques de conciliació més enllà de les extraescolars?
Diguem que als 90 es va produïr el boom de les extraescolars, alhora que les dones es van començar a incorporar a les feines a jornada completa. És el boom perquè a veure què fas amb els teus fills mentre dura la teva jornada. A partir de la crisi del 2008 hi ha un cert fre que una mica es va cobrir amb la llei de la dependència. I, quan la generació de la postguerra comença a emmalaltir i les dones deixen de treballar per atendre’ls, deixa d’haver-hi un problema amb l’ocupació. Mentre una dona es faci càrrec de les cures, cap dirigent de l’Estat es preocuparà de la conciliació, perquè deixa de ser un problema. Perquè mentre es decideix quina política pública fer, aquest nen ha nascut, el gran ha emmalaltit i algú s’ha de fer càrrec, i ningú deixa la seva gent gran esperant que algú aprovi alguna cosa.
En aquests darrers 20 anys, ho hem viscut cada vegada més a les ciutats (d’aquí que aparegui el formigó al títol). La conciliació als pobles i a les ciutats petites i intermèdies és molt diferent a la de la ciutat, perquè el principal problema que tenen aquestes són les distàncies. No només hi ha el teu horari laboral, sinó també el temps que trigues d’anar d’un lloc a l’altre i, per tant, et surt molt més a compte allargar la jornada escolar que portar el nen d’un punt A a un punt B, perquè aquest temps lliure no el tens.
Crec que ens falta preguntar a la població adulta sobre què gaudien a la seva infància i adolescència, per veure realment si el que volen és no veure els seus fills durant 12 hores al dia. Entre que s’allarga la jornada laboral i la jornada escolar, el que tenim és una escletxa. Una escletxa generacional que es relaciona també amb el poc temps que passen les famílies entre si. La feina ens porta a viure a la ciutat i a formar allà les nostres famílies. És on hi ha la feina, però després la família no és funcional, perquè ens passem el temps al transport.
El que veia a les entrevistes era molta culpa cada vegada que no tens un fill modèlic, quan hi ha problemes i els nens suspenen, es tornen més dispersos, rebels o tenen problemes de bandes… Tota la culpa que sent la classe treballadora perquè se n’adona que, a l’adolescència, no ha estat present a la vida del seu fill perquè no ha tingut polítiques de conciliació. I no és una cosa que pugui resoldre la classe treballadora, perquè no som a l’ala negociadora de la taula, sinó que complim el disseny empresarial que han fet d’altres que sí que poden conciliar.
«No necessites que tots els homes siguin potencialment assetjadors només necessites un home per centre educatiu per a què totes siguin víctimes»
Una altra constant és la violència. Des de preguntar coses que no hauries a violentar sexualment.
La violència està tota l’estona present. Em resulta curiós que rebem violència durant tota la nostra vida. A la infància ens n’adonem menys; ens n’adonem amb el temps i som capaços de posar-hi nom.
Al llibre recullo el relat d’una dona que quan era alumna a l’escola va rebre assetjament sexual per part d’un dels professors. Quan va acabar l’escola, va anar a la universitat, va estudiar Magisteri, es va treure la plaça a l’escola on havia estat alumna i va veure les dinàmiques d’assetjament sexual. I va començar a ser víctima d’assetjament sexual pel mateix docent que ara era el seu company I va descobrir, durant les primeres setmanes com a mestra al centre, que les que havien estat mestres quan ella era alumna se n’adonaven, intentaven aïllar aquest professor, però havien passat 15-20 anys i aquell home seguia fent classes, allò s’havia perpetuat. Tothom se n’havia adonat i la cosa passava per apartar-lo dels cursos més baixos perquè no tingués accés a les nenes més petites, més vulnerables.
Em va agradar aquest exemple perquè ni tan sols necessites que tots els homes siguin potencialment assetjadors; un home en un centre de treball, en un centre d’estudis, porta pràcticament tota la seva carrera, tant amb les alumnes com amb companyes de feina, sembrant el terror. Només necessites un home per centre per a què totes siguin víctimes.
Esperava trobar al llibre, encara que no sé perquè, l’àmbit de la universitat quan es parla de violència i educació. És un àmbit on es dona subjugació i domini.
Perquè va alhora. No pots completar els teus estudis sense l’aprovació de l’assetjador i, per tant, se’n va tot en orris. El mercat acadèmic és molt restrictiu i et trobes totalment atrapada. Un dels testimonis del llibre passa en un col·legi professional. El drama més gran que va tenir aquesta víctima és que va ser la primera universitària de la seva família, essent la germana menor. Tota la família va fer l’esforç econòmic perquè hi hagués una universitària i la van triar a ella perquè se li donava bé l’escola. En el moment que ha de començar a treballar i s’està capacitant a l’escola professional és víctima d’assetjament sexual i deixa la carrera, deixa la professió. I ha de carregar amb haver estat víctima d’assetjament i que la seva família no entengui el per què després de tot l’esforç que havien fet no els semblava bé que ella deixés correr aquesta oportunitat que havia fet aquesta aposta col·lectiva.
«Els agressors i els assetjadors formaven part de l’estructura que havia de vetllar perquè això no passés»
Tenim lleis i protocols antiabús o antiassetjament a les universitats, però sembla que mai arribin a la realitat dels fets. Com hauria de ser la cadena de transmissió?
Una de les qüestions que passa pràcticament en tots els àmbits és que el victimari mai és el victimari perfecte. La idea que tenim d’un agressor, d’un assetjador, és aquell que et sorprèn en un portal de nit, i estadísticament no és gens representatiu. Són molt més sibil·lins. El que m’he trobat durant les entrevistes és que els agressors i els assetjadors formaven part de l’estructura que havia de vetllar perquè això no passés. Han estat perfectament conscients de com orquestrar la norma, estant dins, sent plenament conscients d’allò que estaven fent, guanyant-se el favor i el respecte de la comunitat. Una mica com a la última denúncia que ha sortit a la Universitat de Barcelona. La manera d’excusar-se ara és que «m’estan assenyalant perquè he defensat les víctimes dels altres». Saben perfectament com situar-se i quines causes defensar per tenir un suport social que els blindi.
A les empreses, qui forma part de les comissions d’igualtat i de les que negocien els plans d’igualtat? qui hi ha als partits polítics, a les pancartes de les manifestacions feministes? I dins de la universitat, qui hi ha a les càtedres dels estudis de gènere? Saben com posicionar-se i és molt difícil detectar-los.
Una de les coses que vull fer al llibre és que les dones perdin la culpa per haver estat víctimes, perquè el victimari i els agressors són plenament conscients del que han de fer perquè no els enxampin. Per molt que tu hagis tingut cura, per molt que hagis parat atenció, ells sabien allò que no havien de fer per a què no te n’adonessis. I, quan te n’adonis, que sigui massa tard, que ja hagis compromès el teu futur professional, que ja hagis compromès la teva línia de recerca sobre les seves indagacions, que ja estiguis totalment perduda. Quan ells veuen que la víctima ja no té sortida, és quan poden abaixar la guàrdia de voler-se mostrar.
«El primer que hauria de fer el protocol és, sota el meu punt de vista, comptar amb el menor número d’homes possible»
I què es pot fer perquè els protocols funcionin?
El primer que ha de fer el protocol és, al meu parer, comptar amb el mínim d’homes possible. Fa uns anys, a partir d’unes jornades de formació en igualtat a la Guàrdia Civil, va venir una representant d’una organització supraestatal. Deia que, en els seus grups de lluita contra el narcotràfic, el tràfic i la corrupció comptaven amb el mínim número d’homes possibles. La forma de lluitar contra les cèl·lules de tràfic de blanques era que tinguessin dones que no fossin usuàries de la prostitució, de manera que els corruptes no tenien res a oferir-los. Els podien oferir diners, però les dones capacitades eren conscients que això estava malament. Si de mi depengués, comptaria amb el mínim nombre d’homes possible. Hem de defensar novament els espais no mixtos i segurs, on definir què considerem que és violència, sense que els homes puguin opinar. I, quan ja estigui definit, que hagin de ser agents per detectar-la i denunciar-la.
Els professors que han estat denunciats fins ara són totalment conscients de com són les dinàmiques humanes de poder.
També hi ha violència en l’àmbit de la salut. La que exerceix el propi sistema de salut contra les dones de diferents maneres: manca de diagnosi, de coneixement concret…
Fins als darrers anys no s’ha començat a parlar que hi havia un androcentrisme mèdic i que el cos de les dones no s’ha estudiat igual que el dels homes. Ens trobem amb diverses generacions de metges a la consulta que poden ser excel·lents professionals però que no són conscients del biaix que hi ha quan tracten una dona. Hi pot haver persones que hagin estudiat Medicina sense que ningú els hagi dit que hi ha el biaix de gènere i no són conscients que estan errant els seus diagnòstics, perquè no tenen en compte com reacciona la meitat de la població a un fàrmac o quins són els símptomes que hauria de tenir la meitat de la societat a una malaltia determinada.
«Les dues barreres que hem de superar les dones a la consulta és que el que ens passa no és per estar grasses i que és real»
Em va sorprendre molt la manera com es va generalitzar que les noies amb problemes d’alimentació, el que tenien eren problemes mentals perquè tendien a l’anorèxia i la bulímia. Al llibre, hi ha dues dones celíaques de diferents edats i procedències. A una la van voler ingressar a psiquiatria perquè creien que era una alcohòlica preadolescent, i a l’altra la van ingressar a psiquiatria, i la lliguen al llit perquè creuen que és anorèxica. El que els passava era que eren celíaques. Però aquesta decisió es va prendre abans de fer-lis una prova, abans de pensar que hi ha un problema físic i real. Les dues barreres que hem de superar les dones a la consulta és que el que ens passa no és per estar grasses i que és real, que no estem boges. A partir d’aquí, vénen un munt de falsos diagnòstics i errors que fan que malalties que no serien res es cronifiquin. Perquè no ens donen el medicament oportú i el que ens donen no funciona encara que els efectes secundaris, sí. Parlem dels efectes secundaris com no desitjats i que no els pateixen el 100%. Però realment, hi ha una part dels efectes secundaris que et passaran sempre.
Hi ha, per exemple, molts problemes de dismenorrea amb la menstruació, perquè hi ha medicaments que no s’han provat en dones a les diferents etapes del cicle. No sabem què li pot passar a una dona depenent del seu cicle. Un exemple va ser la vacuna del COVID. I, quan ens trobem amb el problema, com que no estava plantejat com un efecte de la medicació, segueixen sense pensar d’on surt.
Violència no és que un metge a la consulta et doni una pallissa, però sí ho és que un sistema sanitari, una estructura acadèmica i de transmissió del coneixement entengui que el cos de la dona no mereix l’atenció i la dedicació que sí que ha tingut l’home. Això ho explica Carmen Valls al seu llibre (Mujeres invisibles para la medicina, Capitán Swing, 2020) i és: no fan la inversió en investigació que tingui a veure amb el cos de la dona perquè reconeixen que la complexitat del nostre cos altera les observacions. Depenent del moment del cicle menstrual en què estiguem i de la nostra edat, és molt difícil saber si un medicament funciona o no, perquè han de controlar moltes variables.
Si veus que a la prova d’un medicament has de controlar moltes variables, per què creus que allò que funciona amb un cos lineal d’hormonació, el masculí, ho farà en un que canvia? Quan estan testant un medicament no és el mateix indemnitzar un home per un efecte secundari que hagi estat quedar calb, que pagar-li a una dona per deixar-la estèril. El cos de la dona és tan complex que preferim no comptar-hi.
En el tema de la salut, al llibre hi ha dues vessants, una que crec que titules “no em passa res” i l’altra que és la sobremedicació a base d’ansiolítics…
Una noia adolescent o preadolescent que tingui les seves primeres menstruacions i li facin moltíssim mal, li regulen donant-li la píndola. Un dels efectes secundaris és la depressió. Li mediques la depressió. I potser el que tenia era una endometriosi. Potser té alguna intolerància alimentària i està més inflada i, si està menstruant, tot li fa més mal perquè el cos és més petit del que ens creiem. Però estàs tota l’estona posant pegats i el cos genera toleràncies. Si has començat a medicar la depressió d’una noia a l’adolescència, quan acaba la universitat necessita dosis més grans. I quan tingui una depressió de veritat, perquè la vida se l’emporti per davant quan tingui 30 anys, res del que li has donat li farà efecte i acabaràs donant-li opioides. I potser s’hauria solucionat amb una analítica de sang i comprovar si necessitava àcid fòlic o magnesi. Moltíssimes malalties musculars ens les tracten amb ansiolítics en comptes d’antiinflamatoris. És molt difícil que als homes els receptin ansiolítics o opioides.
«És important que es doni rellevància a l’educació física de les nenes perquè tinguin una bona salut d’adultes»
Al llibre apareixen les vies d’escapament que tenen els homes davant de les seves frustracions i les de les dones. Ells, entre que surten de treballar i arriben a casa, han pogut fer una pausa al bar, fer reset diari a base d’alcohol. Les dones, no. Una em deia que, com que no podia anar al bar perquè estava amb els nens a casa, el que feia era prendre’s un ansiolític abans d’anar a dormir, perquè si no, no descansava.
Les classes treballadores estan sotmeses a molta pressió i no hi ha absolutament cap atenció a la salut mental. L’atenció primària està molt castigada, hi ha pocs minuts per a cada pacient. Quan arriba una persona a la consulta amb un problema concret i cal demanar una analítica, com que no saben quan te la faran ni quan veuré els resultats, ja que et donen una solució que hauria de ser puntual, uns ansiolítics. I, com que tots els procediments s’allarguen molt en el temps, s’acaben cronificant els problemes.
En això de la salut és important que es doni rellevància a l’educació física de les nenes perquè tinguin una bona salut d’adultes. Les dones acabem creient que l’esport no és per a nosaltres, ja des de l’ús dels patis a les escoles; que el nostre lleure no passa per l’esport. Ve de tota una tradició que analitzo quan repasso els llibres de la Secció Femenina fins a l’entrada la democràcia, sobre quins esports havien de fer o no les dones. Els que se’ns prohibien eren tots aquells que desenvolupaven la força. Al final, no tenir una higiene en la postura, ni ser conscients de com hem d’ajupir-nos per aixecar pes, quan som les que més pes aixequem a casa, ens repercuteix molt la salut. Qui agafa els nens, puja el carro, etcètera, diàriament són les dones, i no ens han donat absolutament cap lliçó amb vocació que apreguem. Em sembla molt sorprenent com s’ha eliminat l’esport, com s’ha eliminat la força de la nostra cultura mentre que a ells se’ls segueix insistint.
Totes les dones comenten que hi ha un moment en la seva etapa educativa en què redueixen les hores d’educació física i extraescolars esportives fins que desapareixen perquè ja no poden més. Tot i que la càrrega lectiva sigui similar, les nenes comencen a tenir responsabilitat de tasques de la llar que els nens no. Ells continuen fent esport i elles deixen de fer-ne.
Ara que ho diu, pensava en el rendiment educatiu de les nenes. Parla de l’accés a la universitat moltes vegades al llarg del llibre, i l’estadística ens mostra que les dones tenen millors rendiments sempre, l’esforç que imprimiu a l’estudi no s’atura mai. No sé si això és perquè enteneu que l’única sortida possible d’una situació social o econòmica baixa és l´educació…
Hi ha una part d’inculcar-nos que l’única manera de tirar endavant és l´educació. És un discurs que totes les entrevistades em comentaven que els havien insistit les mares. Una generació de dones que no va poder accedir a l’educació i que, quan va tenir filles, va posar èmfasi en el fet que estudiessin, perquè volien alliberar les seves filles d’aquestes mancances a través de l’educació.
«La manera com moltes noies de classe treballadora han aconseguit una identitat i definir-se a si mateixes ha estat a través de l’educació»
Els nois, a més dels estudis, tenen una extraescolar que els avalua davant del conjunt de la societat. Nosaltres, com que no tenim més espai que el nostre escritor, tendim a competir amb nosaltres mateixes. La manera com moltes noies de classe treballadora han aconseguit una identitat i definir-se a si mateixes ha estat a través de l’educació, perquè era la manera d’obtenir reconeixement, de ser vistes, que hi apostessin. Dins d’un sistema que no aposta per res pel talent femení, la manera de situar-se i de fer-se valer és estudiar i estar sempre sobre la bicicleta, ja que si deixes de pedalar caus. Per això hi ha més taxes d’universitàries i de màster. Però, quan s’ha de transformar en una responsabilitat laboral o sou just, aquestes oportunitats comencen a desaparèixer.
Sobre l’accés a la universitat, el biaix que tenim a Espanya no és l’accés, sinó la vocació, que no és una cosa innata, sinó treballada. No es promouen les vocacions en sectors laborals que després donin estabilitat econòmica i un projecte de futur.
Al final del llibre, dedica un capítol específic a les identitats, on obre un meló interessant. Sembla que en els darrers anys hi ha aquesta contraposició entre la classe i les identitats en els feminismes. No sé si són incompatibles.
En el debat de les identitats no es tracta d’enfrontar suposades minories amb una suposada classe obrera. Hi ha la creença que, quan parlem de dones de classe treballadora, parlem de dones blanques. La idea que la classe treballadora a Espanya només té un color de pell, una ètnia, una llengua. Però, a Espanya, on hi ha comunitats i regions perifèriques amb una llengua cooficial, t’adones que la llengua també hi juga un paper de classe.
«Quedar fora de la lluita de classes és quedar fora del mercat laboral i quedar fora del mercat laboral és dependre de la beneficència de l’Estat»
Per exemple, a Catalunya els charnegos eren classe obrera perquè no sabien parlar català i se’ls limitaven els llocs de responsabilitat a causa de l’idioma i es quedaven en feines de baixa qualificació. Però en ciutats com Madrid, als andalusos també els relegaven a treballs de baixa qualificació, i aquí no hi havia un segon idioma. Quina és la identitat que funciona? Què és el que està vertebrant qui està abaix i qui adalt? No podem deixar de denunciar que, pel fet de pertànyer a una ètnia, a una minoria, el capital té molt clar com ens organitza. I la ideologia colonial ha tingut molt clar qui havia de treballar per a un altre, qui era l’amo dels mitjans de producció i a qui se li restringiria l’accés al poder. I, quan ens hem d’orquestrar com a classe treballadora, posem objeccions si una persona és migrant, pertany al col·lectiu LGTBIQ o té una discapacitat per posar les seves demandes sobre la taula. Com a persona que necessita la seva feina per tirar endavant, totes aquelles qüestions d’adaptabilitat han destar sobre la taula; pel contrari, què és? supeditar aquestes persones a la beneficència? Quedar fora de la lluita de classes és quedar fora del mercat laboral i quedar fora del mercat laboral és dependre de la beneficència de l’Estat. I quan parlo de les persones trans, de si els seus drets entren o no dins de la lluita de classes, vol dir que releguem la prostitució fora del mercat de treball.
És una crida que el mateix exercici que han de fer els feminismes en les diferents associacions i nivells on hi hagi una àrea d’igualtat, que és exercici de ser antiracistes, anticolonialistes, antihomofòbics i altres, tot aquest exercici que hem de fer per emparar aquelles persones que es valen de la seva força de treball per sobreviure, també els hem de reclamar a la resta d’entitats i associacions que són, diguem-ne, monotemàtiques. No només és feina del feminisme emparar totes les lluites de desigualtat, sinó que tots els col·lectius que dediquen el seu temps a lluitar contra una desigualtat principal, han de parar atenció als drets de les dones, per exemple, amb discapacitat, i a les barreres que tenen al davant.
