És un contrasentit que els metges dediquin més temps a les persones en situació de baix risc de patir una malaltia que a les persones que presenten símptomes i que han de patir mesos de demora per ser atesos de manera adequada en el sistema.

Els sistemes de salut tenen dificultats per assumir els costos dels nous productes farmacèutics.

La millora de l’accessibilitat a l’AP ha de ser per a tothom, amb especial atenció als col·lectius actualment més desatesos i que viuen en pitjors condicions socials i econòmiques. I ha d’anar associada a una atenció de qualitat i longitudinal.

«El sentit primari de la pràctica clínica, que és el diagnòstic i el tractament de malalties, s’ha perdut en molts casos per entrar en una activitat sense sentit. Aquesta deriva ha estat centre d’interès de diversos pensadors»

«La disponibilitat de l’APS és desigual i inequitativa. Mentre hi ha qui espera un mes, n’hi ha d’altres que consulten en tres serveis pel mateix procés. Hi ha qui no pot accedir per barreres tecnològiques i d’altres que utilitzen diversos accessos telemàtics al mateix temps. Hi ha equips amb mancança de metges i d’altres que no»

«El sistema sanitari dedica una part de la seva activitat a persones sanes. La pregunta que cal fer-se és: De què serveix? Quins beneficis aporta?»

En els últims anys s’han produït diverses queixes per manca de pediatres en els CAP, com és el cas de Sabadell, Palau Solità i Plegamans, Dosrius, La Sagrera, i molts d’altres. Les famílies reclamen més especialistes en pediatra en els CAP per atendre els seus fills i filles. Però les solucions no es veuen. Com s’ha arribat fins aquí? Com es pot sortir?

Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén

Entitats professionals i moviments ciutadans han fet seva la demanda que el Departament de Salut destini el 25% del pressupost a l’Atenció Primària (AP). Fins i tot el Parlament ha aprovat per unanimitat una moció que contempla aquest punt.

Als anys 70, l’escriptora Susan Sontag, va exemplificar en el càncer i la tuberculosi la utilització social de la malaltia com a metàfora, tot i que aquesta figura s’ha emprat també amb altres afeccions. Afirmava Sontag que la tristesa i la tuberculosi van esdevenir sinònims. Avui dia, que ja no es pot mistificar la tuberculosi, es recorre a una altra malaltia, la depressió, per fer-la sinònim de tristesa i malestar.