Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els últims anys se succeeixen protestes, queixes i vagues dels metges en molts països reivindicant millores en les condicions de treball i posant de manifest un malestar creixent. De manera paral·lela les xifres de sanitaris malalts van en augment, en especial entre els més joves, que verbalitzen sentiments d’insatisfacció i frustració.
Fa dos anys, el suïcidi d’una jove metgessa noruega va provocar un gran enrenou i el naixement del moviment doctorsmustlive (els metges han de viure) que va portar a les xarxes i als mitjans de comunicació un missatge crític amb les condicions de treball insostenibles en el sistema sanitari públic. Un sistema, el noruec, que és el que té una major despesa per càpita de tota Europa en sanitat (més de 6.000 €) i que disposa d’unes condicions laborals que envegen molts altres sistemes.
Aquesta mort representa la punta visible d’un iceberg de grans dimensions. En diversos estudis i enquestes es manifesten percentatges molt alts d’esgotament i desesperació. El desig d’abandonar prematurament la professió entre els metges d’atenció primària del Regne Unit majors de 55 anys arriba al 67%. Estudis retrospectius de les taxes de mortalitat per suïcidi entre els metges de 20 països revelen taxes similars a les de la població general, però algunes anàlisis mostren taxes significativament més altes en comparació amb altres grups professionals de similar categoria. No obstant, entre les dones metgesses el risc de suïcidi va ser més elevat que en la població general.
Arran del moviment doctorsmustlive s’ha generat una reflexió sobre les causes profundes del malestar i el patiment dels metges més enllà dels factors relacionats amb les condicions de treball, que per si soles no explicarien un fenomen durador que s’estén per tots els sistemes sanitaris i afecta altres professions. Un dels treballs que destaca per la profunditat d’anàlisi és el de Caroline Engen, psiquiatra i filòsofa noruega, «Doctors must live»: a care ethics inquiry into physicians’ late modern suffering («Els metges han de viure»: una investigació sobre l’ètica de la cura centrada en el patiment dels metges en la modernitat tardana), que ens proposa comprendre el patiment dels professionals de la medicina –i de tots els sanitaris per extensió– seguint l’esquema de pensar, contra-pensar i repensar.
Per pensar o reflexionar sobre el patiment es basa en les experiències viscudes en les pràctiques assistencials per entendre-les des de dins. Amb aquest objectiu recull un conjunt de relats en primera persona en els quals un tema recurrent és l’aclaparadora càrrega de treball i la pressió del temps, que es plasma en l’expressió “Sovint no tinc temps ni d’anar al lavabo, menjar o beure”. Altres temes exposats són: els dubtes sobre la pròpia competència, la por a fallar als malalts i posar en risc la seva seguretat («Em vaig trencar plorant, sentint-me completament sol i terroritzat per la seguretat del pacient») i l’exigència d’una alta disponibilitat que compromet el temps lliure i la salut («No va ser fàcil trucar per dir que estava malalta»). Finalment, va sortir el tema del patiment: Els testimonis parlaven de sentiments de desesperació i de ganes d’escapar («Si ho hagués sabut per endavant, crec que hauria triat una professió diferent»). En algunes publicacions es fa referència també a les tasques inadequades, les que només serveixen a fins burocràtics i no contribueixen a la salut, així com al fracàs en satisfer les demandes dels pacients. En conjunt, es dibuixava un sistema malalt que perjudica els pacients i els professionals.
Després de conèixer les preocupacions expressades, Engen fa el pas de contra-pensar, proposar altres perspectives analítiques per entendre millor el que passa, explorant les dimensions existencials, relacionals, sistèmiques, morals i epistèmiques de l’entorn sanitari que contribueixen a l’angoixa dels metges. Així, parla de la transformació del treball mèdic les últimes dècades, que es caracteritza per l’estandardització i l’augment del control burocràtic a costa dels rols tradicionals i l’autonomia de la professió mèdica. Els metges –i les infermeres, encara que en menor grau– han perdut el control sobre la seva pràctica, ara naveguen per sistemes altament regulats i fragmentats que prioritzen l’eficiència i els resultats mesurables per sobre de les dimensions relacionals i morals de l’atenció. Una mostra d’aquesta afirmació és que ha disminuït el temps que passen amb els pacients per dedicar-lo a tasques administratives. D’aquest canvi en pot resultar una pèrdua de significat, d’identitat i de sentit d’una integritat professional fracturada.
Les pràctiques d’atenció no presencials, cada vegada més presents, i la manca de continuïtat en la relació han desconnectat els professionals de les experiències viscudes pels pacients i de les pròpies experiències subjectives com a cuidadors. Per un altre costat, l’èmfasi de les organitzacions en els resultats mesurables en salut poblacional obliga els metges a reflexionar contínuament en les seves pràctiques i a enfrontar-se a la paradoxa de la medicina moderna: se’ls demana més i fan més, però els beneficis clínics són menys evidents i menys segurs. En aquest sistema els metges sovint carreguen amb una responsabilitat que no els pertoca ni tenen els recursos per abordar les causes de les fallades, fet que produeix un sentiment d’impotència i patiment i una lesió moral per ser incapaços de conciliar els seus compromisos ètics amb la lògica positivista i utilitària que regeix els sistemes de salut moderns.
A partir d’aquest contra-pensament, l’autora fa l’exercici de re-pensar la cura del personal sanitari i els plantejaments que fan certs moviments. Es tracta només de reduir les jornades de treball per fer la feina més suportable? Sembla que no. A diferència dels metges més grans, que han integrat la seva identitat professional en el seu estil de vida, els joves tendeixen a veure el seu treball simplement com un treball i visibilitzen una vulnerabilitat que es presenta en forma de narratives victimistes i discursos medicalitzadors sota les paraules com estres, burnout i trastorns de salut mental. Al mateix temps, els metges es reimaginen allunyats de les funcions de cura, en un sistema on es consideren tècnics altament qualificats i especialitzats al servei de les big-data i dels processos automatitzats de presa de decisions, experts en dades que gairebé no necessitaran trobar-se amb els pacients. Aquest rol de metge no té res en comú amb la comprensió tradicional de la professió.
Qualsevol enfocament que es vulgui fer del desassossec dels treballadors de la salut hauria d’incorporar l’anàlisi dels canvis que la pràctica assistencial ha experimentat les últimes dècades, com també dels objectius de les organitzacions i l’impacte que produeixen en la pèrdua del sentit profund de les professions.
La sortida del patiment passaria, segons Engen, per recuperar el rol de tenir cura dels altres –i d’un mateix– per sobre del rol utilitari d’obtenció de resultats dels sistemes sanitaris actuals. Abordar el patiment des de l’ètica de la cura condueix a la crítica dels sistemes actuals, que imposen marcs reductius de pensament, i defensar sistemes de salut que valorin la integritat relacional, l’autonomia professional i les dimensions morals de l’atenció. En definitiva, reimaginar el significat de la salut, de les relacions i de les cures en les societats modernes.
