Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla que fos ahir, però ja fa 10 anys que vaig deixar la consulta i l’equip per jubilar-me. Tancava una etapa de gairebé 40 anys de dedicació a l’atenció primària, als malalts que podia alleugerir i als no malalts per als quals podia fer quelcom per evitar que emmalaltissin. No va ser una feina qualsevol, perquè em va omplir, va donar sentit a la meva vida i em va estimular en l’àmbit personal, professional i intel·lectual.
El 2015 les coses ja no eren com uns anys abans, quan l’atenció primària havia assolit els seus màxims històrics. Des de les retallades del 2010-2013 ja no es cobrien absències, la demanda augmentava i augmentava, i les direccions estaven més ocupades a posar en marxa protocols i registres que a escoltar els professionals i vetllar per les necessitats dels pacients. Des de llavors, ha anat baixant per un pendent lliscant de deteriorament que no troba aturador.
Ara, sentir les meves companyes que treballen en CAP i consultoris, i de les quals conec el compromís i l’amor per la professió, em produeix un profund malestar i un sentiment de ràbia intensa. No puc deixar de pensar que la degradació era evitable i que molt probablement ha estat buscada. Sento viure en un escenari com el de la novel·la de García Márquez, Crònica d’una mort anunciada, en què tothom la veu a venir, però ningú no fa res per evitar-la i l’únic que té el full de ruta clar és l’assassí.
Em dol que tot allò que durant dècades vam construir amb esforç i il·lusió se’n vagi en orris perquè s’ha pervertit el sentit del treball. No importa que els malalts no tinguin metge o infermera assignades. No importa que s’hagi de fer la feina de dues o tres persones, la qüestió és fer visites, tant és qui les faci i com les faci.
Em dol veure les companyes exhaustes que després de la jornada laboral arriben a casa més tard del que haurien d’arribar, amb tasques pendents que no han tingut temps de fer, i que només poden seure al sofà i plorar d’impotència. Que només esperen el cap de setmana per poder «desconnectar» d’una saturació que no poden suportar o somien amb jubilar-se abans d’hora.
Em dol sentir que allò que fèiem plegades, treballar pels malalts, compartir dificultats i preocupacions, marcar-nos fites, aprendre i ajudar-nos les unes a les altres, ara ja no és possible perquè no tenen temps ni d’anar a les sessions, ni de parlar-se o mirar-se als ulls. M’agrada, i al mateix temps em fa mal, sentir dir que enyoren temps passats.
Em dol que professionals competents i amb bona formació no puguin desenvolupar tot el seu potencial per millorar la salut de la gent. Que especialistes que acaben la residència no es vulguin quedar en l’equip que els ha format i que se’n vagin a feines que no els semblen tant dures.
Em dol veure com ja no es debat quina és la millor organització de l’assistència perquè les directrius s’imposen encara que siguin contràries a l’evidència científica i els responsables de molts equips es dediquen a complir allò que els indiquen de més amunt.
Em dol que companyes fortes emmalalteixin a causa de la feina i a sobre se les etiqueta de malaltes mentals. O que hagin d’enfrontar-se a les direccions per poder fer bé la seva feina i s’hi deixin la pell.
Em dol que a allò que per a nosaltres era sagrat, com mantenir la relació amb el malalt, fins al punt de combinar les vacances de manera que sempre es quedés un referent, ara no se li dona cap valor. El que importa és tapar forats, encara que es trenqui la longitudinalitat i el vincle. Encara que els malalts hagin de re-consultar o anar a serveis d’urgència que difícilment solucionaran el problema i que els poden fer més mal que bé.
Em dol llegir que els metges de capçalera recepten ansiolítics i antidepressius en excés. O que els serveis d’urgències de tots nivells i els equips de suport –PADES, cronicitat, domiciliària…– estiguin plens de metges de família i que als CAP, que és on haurien d’estar, no es cobreixin jubilacions, baixes, permisos o vacances. Ja és habitual sentir que els equips estan a -2 o -5 metges respecte de la plantilla teòrica, entre d’altres raons, perquè n’hi ha molts que s’han posat malalts per la càrrega de treball.
Em dol i em fa ràbia que en aquests 10 anys cap alt responsable s’hagi pres seriosament l’atenció primària, que no apreciï el seu paper fonamental en la salut de la població, i que no hi posi solucions. Sé que hi ha equips i sanitaris que estan en millors condicions però la percepció és que n’hi ha molts –massa– que responen a la descripció de més amunt i que és urgent revertir la situació.
No reconec aquesta atenció primària, però em consola que les meves companyes diguin que allò que les manté, que les sosté cada dia i fa possible que continuïn treballant, és el vincle amb els pacients. Vol dir que mantenen el sentit de les seves professions. Vol dir que hi ha una escletxa d’esperança per un futur millor.
