Montserrat Busquets és infermera -ara jubilada-, i ha dedicat també gran part de la seva vida a la docència. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la seva contribució a la professió d’infermera. Actualment, és membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, una de les seves principals línies d’investigació. Per ella, el gran valor de la infermeria és el de cuidar, alhora que es cura. I això, segons diu, en aquest moment de pandèmia mundial, és essencial. “Les infermeres no només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a les persones és importantíssima”.
Quins creu que són els grans reptes als quals s’enfronten les infermeres en aquesta crisi sanitària?
Penso que la crisi del coronavirus no presenta reptes diferents per les infermeres, es tracta de seguir fent la mateixa feina que feien fins ara. Això sí, ara han hagut de reinventar-se i ser capaces de reubicar-se i donar resposta a les necessitats d’assistència, fent especialitats que moltes vegades no són les que estan acostumades a fer. Les infermeres estan demostrant aquesta capacitat d’adaptació i competència de ser capaces d’afrontar-se a això.
Les infermeres també ajuden que la gent pugui fer els aïllaments domiciliaris, que la gent que té uns símptomes lleus no s’espanti tant i no col·lapsi l’hospital. Hi ha infermeres per telèfon o atenció domiciliària que fan aquesta tasca, perquè la persona es quedi a casa i sàpiga el que ha de fer. Expliquen com posar mascaretes, com esterilitzar, com separar-se d’una persona aïllada, però al mateix temps cuidar-la…les infermeres fan el que fan sempre, que és fer que la vida quotidiana, que les necessitats de la vida, puguin ser compatibles amb les malalties i els seus tractaments, a més evidentment d’encarregar-se del tema de l’administració dels tractaments i les cures necessàries.
En general hi ha un enfocament centrat en la malaltia i en el tractament. Quina visió creu que aporta la infermeria?
Un aspecte important jo crec que és la capacitat d’humanització. Aquest interès, per exemple, perquè les persones que estan aïllades i soles puguin connectar d’alguna manera amb els seus familiars. No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a la persona és importantíssima. Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar. Això no s’ha d’oblidar. L’atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia. Cuidar és el marc general de l’atenció i, a vegades, aquest cuidar porta a la cura, i altres vegades no. Les infermeres jo crec que això ho tenim molt interioritzat.
No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament. El fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d’ajuda davant del patiment. Les persones ens morim, és natural, forma part de la nostra vida. Nosaltres com a professionals de la salut sabem que la salut és fràgil, i que la vida també ho és. Hem de mirar d’atendre aquesta fragilitat i combatre la malaltia, evidentment, i, si és possible, erradicar-la, però sempre s’ha de cuidar la persona. El tractament no pot passar per davant de la persona, ha d’anar de la mà. Això és fonamental.
No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament.
Aquests dies hi ha molta por al col·lapse de la sanitat pública, especialment de les UCIs hospitalàries. Què s’hauria de fer per evitar això?
Els hospitals estan fent uns esforços enormes, s’estan reconvertint gran part dels hospitals per atendre els pacients de la Covid-19 i estan reconvertint altres àrees que són d’hospitalització més lleu o centres que no van dirigits a l’hospitalització. Estan fent l’impossible per tenir més llits i possibilitat d’assistència per pacients de coronavirus o de qualsevol altra malaltia. Una altra cosa és el que hauria de fer el sistema de salut per donar assistència en una situació que no sigui de crisi com aquesta. Perquè no podem oblidar que abans del coronavirus ja estàvem en una situació de crisi en l’àmbit sanitari.
Com han afectat les retallades dels darrers anys al sistema de salut pública?
Les llistes d’espera ja eren molt altes abans del coronavirus i la manca de personal i de recursos també ho era, això no ha fet més que agreujar-se amb la situació actual. S’hauria d’invertir molt més perquè el sistema de salut pugui donar cobertura a totes les persones en una situació de normalitat. L’altra cosa és com un sistema de salut més o menys fort es rearma, es reforma i es reinventa per una situació com la d’ara. Una situació com la d’ara és totalment imprevista i no hi ha cap país del món que estigui preparat per enfrontar-la sense que això sigui una crisi. Però és clar, com més fort i més ben dotat de recursos i infraestructures estigui el sistema, més fàcil es fa.
I tampoc hem d’oblidar l’atenció primària. Ara s’està focalitzant molt tot en el sistema d’hospitals i d’UCIs però no podem oblidar que la base de tot, de tot el sistema, és l’atenció primària. L’atenció primària avui en dia també s’està reinventant en aquest període de crisi i també és la que en els últims anys ha patit més amb tots els temes de promoció, prevenció, seguiment al malalt crònic, l’atenció domiciliària…si haguéssim tingut un sistema més fort, més consolidat i amb més recursos, segurament la patacada hauria sigut una mica més petita, encara que hagués hagut igualment una crisi, perquè era una situació imprevista.
Com veu la professió d’infermeria actualment?
La professió d’infermeria està molt precaritzada, en el sentit que hi ha moltes mancances. Fa molts anys que estem treballant per revertir això. Cal que les especialitats d’infermeria tinguin els seus llocs de treball adients i corresponents, cal que es reconegui la competència que aporten les infermeres, la responsabilitat que estan duent a terme…jo crec que un país més desenvolupat és aquell també que és capaç de reconèixer aquest tipus de professions, que no són un “a més a més”. Durant molt de temps s’ha pensat que es cuida quan ja no es pot curar, que les persones les cuidem quan ja no podem fer res més res. I no és així. És un error enorme. Cuidar no es pot deixar a la qüestió individual i personal de cadascú, és un aspecte substancial de les necessitats que tenim les persones. Tenir cura implica una responsabilitat compartida. Tots necessitem ser cuidats i, alhora, tots som cuidadors.
Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible.
Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important, que és vigilar que el tractament estigui ben posat, preguntar-te si has dormit bé, ajudar-te a menjar, a posar-te còmode…les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades. Són les tasques menys valorades, la societat les té menyspreades. Però sense elles no podríem viure. Sí que és veritat que en els últims anys, de mica en mica, es va visibilitzant i reconeixent més la importància de les cures, però molt tímidament. La infermeria encara és com una disciplina difusa, com un calaix de sastre. Però crec que cada vegada es veu més clar que quan les infermeres fan el seu paper i el defensen, tothom hi surt guanyant.
Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important… les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades.
Creu, doncs, que aquesta crisi pot acabar fent més visible el paper de les infermeres?
Sí, jo crec que sí. El que passa és que penso que és així perquè encara no hi ha tractament pel coronavirus. I com que no hi ha tractament, les cures són l’important. Jo crec que és important que les cures no perdin el protagonisme, que siguin part del tractament. És a dir, que si una persona ha d’estar aïllada, que hi estigui el més acompanyada possible.
En la seva etapa com a docent, ha sigut codirectora del postgrau d’infermeria en cures pal·liatives. El sistema de cures pal·liatives existent a Catalunya és el més adequat?
Jo crec que és adequat, el sistema de cures pal·liatives que tenim a Catalunya és molt bo, però no arriba a tothom. El problema són, de nou, els recursos. Entre tots ens hem de donar compte que és un tractament que es pot fer en moltes situacions, hi ha persones que moren a tot arreu. Les persones es moren en hospitals, a casa, on sigui i, per tant, no és només una qüestió d’especialització. És una competència transversal, qualsevol professional sanitari hauria de tenir relatives habilitats en l’atenció de les persones al final de la vida. És el risc de l’especialització. “Això és dels de pal·liatius”, es diu. Bé, sí, evidentment, però tots els professionals haurien de tenir també aquesta competència. Hi ha molts professionals que estan ajudant a persones en aquesta situació però que no tenen aquestes habilitats de comunicació, perquè no les han desenvolupat perquè treballaven en altres àrees.
Un dels seus camps d’investigació és la Bioètica. A quins dilemes ètics s’enfronten els infermers i infermeres en aquesta crisi de la Covid-19?
El triatge de qui va l’UCI i qui no és un problema ètic important, però ho és sempre. Els problemes que afronten amb la Covid-19 són els mateixos. Es tracta sempre de donar l’atenció màxima possible i escollir aquelles persones que poden assolir un major benefici i benestar amb aquests recursos, tenint en compte que aquests són sempre escassos. Per això cal que la política es posi al servei de l’atenció i que inverteixi en sanitat pública. No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer. El repte és treballar tots junts, garantint el major acompanyament a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible.
