El més llegit
Subscriu-te
No et perdis cap article
Browsing: dret a la salut
Cal aprofitar aquestes efemèrides per induir a la reflexió als nostres responsables polítics i a la mateixa ciutadania sobre la necessitat d’actuar prioritàriament sobre un element que sovint s’infravalora: la desigualtat social.
El nombre de menors de 14 anys sense pediatra assignat al seu centre de salut ha crescut en més de 300.000 nens i nenes des del 2018.
Les persones sense un habitatge digne tenen un 30% més de risc de patir ansietat o depressió, un pitjor control de les patologies cròniques i quatripliquen les taxes de suïcidi.
L’Antonia Raya Tena i la Irene Martín Raya són mare i filla. I no només comparteixen llaços familiars i cognoms, sinó també professió. Les dues són infermeres: l’Antonia treballa en l’atenció primària, al CAP Raval Nord, i la Irene a l’àrea d’oncologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.
El Col·legi de Metges adverteix que els procediments d’estètica han de ser fets per metges i en centres autoritzats.
L’activista gambiana és una de les cares visibles de Wassu Kafo, una ONG que lluita contra l’ablació genital i el matrimoni infantil.
Soc un metge internista enamorat de les urgències hospitalàries, amb 30 anys d’experiència en aquest servei. He treballat a l’Institut…
Fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària.
L’accés a la salut és imprescindible a qualsevol lloc del món. Les persones que migren a Espanya amb alguna condició mèdica no en són l’excepció. Però moltes vegades aquestes persones, ja sigui per manca d’informació, d’empadronament o de targeta sanitària, no tenen accés als serveis bàsics d’atenció i cures. Sobretot perquè moltes vegades no se’ls considera una “urgència”.
El món en què vivim se sustenta sobre les espatlles de les persones cuidadores. Situar-les al centre de les polítiques socials, donar-los un espai d’atenció específic i lliure de burocràcia, vetllar pels seus drets laborals i salut física i mental no era cap caprici.