Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La cultura popular reconeix i destaca la seducció de la idea de la prevenció. Anticipar-se per evitar patir un problema, en el nostre cas, de salut.
És clar que les dites “Qui matina fa farina” o “Si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit”, equivalents en castellà a “A quien madruga Dios le ayuda”, poden matisar-se amb un “No por mucho madrugar amanece más temprano”.
Puntualització que, si atenem a l’accepció de la paraula com al concepte, generalment desfavorable, que tenim d’algú o d’alguna cosa ens estimula per explorar els límits de l’acció i l’efecte de prevenir, antelació per evitar un risc.
És obvi, però, que el sentit més positiu del concepte és el que ha calat en l’imaginari de la majoria de la ciutadania, inclosos molts sanitaris, de manera que es pot parlar sense exagerar de la fascinació de la prevenció.
Entre d’altres coses perquè, malgrat que no en són totalment absents, els efectes adversos de les activitats preventives acostumen a ser molt menys freqüents –com és lògic– que els que poden provocar les intervencions que tracten de guarir o de millorar les malalties actuals.
Tot i que, en general, els potencials beneficis de les activitats preventives son habitualment futurs, mentre que els patiments i les limitacions que es tracta de resoldre o de pal·liar amb la terapèutica son actuals i presents.
Encara que ens hauria de fer pensar més si cadascuna de les mesures de qualsevulla de les classes reconegudes de prevenció són pertinents, efectives, equitatives i segures perquè, si tenim en compte que els recursos que emprem en optar per aplicar-les, els podríem dedicar a atendre algun altre problema, tal vegada més important o potser més susceptible a les possibilitats de millorar-lo, allò que s’entén com a cost/oportunitat, adoptar l’activitat preventiva de manera crítica i desproporcionada resultaria sanitàriament inconvenient.
Una situació que afecta particularment l’atenció primària, com destaca l’article recentment publicat pel BMJ que porta per títol Sacrificing patient care for prevention: distortion of the role of general practice, de Minna Johansson i col·legues, que denuncia que l’expansió exponencial de la medicina preventiva en les últimes dècades és una de les principals causes de la crisi de l’atenció primària en molts països desenvolupats; afirmen que la responsabilitat principal de la prevenció de la malaltia hauria de tornar a la salut pública, on tindria més èxit a menor cost, i que els serveis clínics preventius, mínimament beneficiosos en poblacions asimptomàtiques i de baix risc, s’haurien d’eliminar de l’àmbit de l’atenció primària per tal d’evitar el seu col·lapse, la qual cosa permetria que se centrés en les persones que pateixen malalties.
Consideració particular mereixen les activitats de prevenció secundària, els diagnòstics oportunistes pels serveis sanitaris i els programes col·lectius de cribratge i tractament precoç, que sovint avantposen la propaganda per fomentar adhesions a una informació més rigorosa dels perjudicis potencialment associats, cosa que es pot fer sense menystenir els possibles beneficis. I el que potser fora més adient, fomentant la prevenció de la iatrogènia, és a dir dels potencials efectes indesitjables de les intervencions clíniques i sanitàries, particularment quan el benefici esperable de la seva aplicació és poc rellevant.
Un propòsit que pot aconseguir-se amb l’aplicació de la prevenció terciària, sempre que estigui ben fonamentada –perquè de vegades el remei és pitjor que la malaltia–, com va passar amb la generalització de la episiotomia, la utilitat de la qual és limita a la modalitat selectiva.
