Stajanovisme sanitari

La “indicadorologia” és la ciència de fer creure al CatSalut que es compleixen els seus objectius. Recomano als metges de família que no l’apliquin quan aquesta contravingui les preferències i els valors dels pacients malgrat que fer-ho els perjudiqui econòmicament i afecti la seva imatge dins de l’organització

Joan Gené
 
 
 

La “indicadorologia” és la ciència emergent del Sistema Sanitari Català. És l’estudi de la forma d’aconseguir que el CatSalut pensi que se l’està obeint. Aquesta activitat ocupa la major part del temps directiu i gran part de les hores dels professionals d’atenció primària. No hi ha cap evidència que repercuteixi positivament en la salut o la satisfacció de la població ni que augmenti l’eficiència. Més aviat considero que és una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos.

Segurament és el tema més tractat en les “sessions clíniques” dels CAP. En aquestes reunions els directius renyen als metges que gastem massa en proves complementàries o en receptes. Amb una actitud paternalista els recomanen que derivin a l’especialista els pacients que prenen medicaments cars o que requereixen proves costoses. Argumenten que l’astúcia farà imputar el cost a l’hospital. Opinen que així milloraran la imatge de l’empresa d’atenció primària davant del CatSalut.

Els objectius i els indicadors del CatSalut són una veritat absoluta que no té excepcions. Una certesa basada en l’evidència científica dictada per una organització que una vegada més ignora la voluntat del pacient. Al contrari, els directius ens recomanen que truquem als pacients que no han estat sotmesos a les proves o els tractaments que marca la història clínica electrònica. No serveix de res explicar que el pacient no accepta el tractament o la prova. Tampoc val argumentar la seva indicació ateses les comorbiditats o les característiques específiques del malalt. L’important és que l’ordinador posi el semàfor en verd.

La “indicadorologia” no és més que un esforç gegantí d’autoengany. Arriba a extrems tan ridículs com que els sistemes d’agendes electròniques de l’ECAP de l’Institut Català de la Salut crea automàticament agendes a mitjanit amb l’objectiu que a primera hora del matí, quan el CatSalut avalua l’accessibilitat, hi trobi espais de vista buits pel mateix dia. Lògicament l’astúcia no beneficia als pacients disciplinats que desitgen una vista pel seu metge l’endemà. Quan la volen concertar es troben que l’agenda no està encara oberta.

També ens autoenredem amb la fragmentació del pressupost. Algú pensa que les receptes o les proves indicades pels especialistes no seran també pagades pel CatSalut? La trampeta que ens demanen no farà més que encarir el servei i augmentar les llistes d’espera.

Costa quedar al marge de la “indicadorologia”. Quan no compleixes t’assenyalen amb un semàfor vermell. Et fan creure que no només ets un mal metge sinó que també perjudiques els teus companys. Deixaràs de cobrar uns diners però també impediràs que els cobri l'”empresa”. En canvi, els directius feliciten als que adopten conductes stajanovistes. Són els campions en semàfors verds. Potser també els acabaran atorgant la medalla d’Alexei Stajanov com es feia a l’antiga Unió Soviètica.

Tot plegat recorda la pel·lícula ‘I.. como Ícaro’ de Henri Verneuil (1979) basada en la clàssica experiència de Stanley Milgram sobre l’obediència. L’investigador demostrava que persones normals poden ser capaces de llançar descàrregues elèctriques a persones totalment innocents pel simple respecte a les indicacions que marca l’autoritat. Estem educats per obeir.

Si derivem els pacients costosos a altres entitats per indicació de la direcció, molestem injustament als pacients. Els metges de família no podem disparar “descàrregues elèctriques”. Abans que tot ens devem als nostres pacients. Encara que el sistema s’autoenganyi, no és ètic que nosaltres enganyem als pacients.

Els directius han d’entendre que el discurs de la trampeta transmet uns valors als professionals que repercuteixen negativament sobre els pacients i sobre la moral dels equips assistencials. Segurament, molt del desànim actual de l’Atenció Primària, prové de l’aplicació d’aquestes polítiques que anteposen els objectius del CatSalut a l’atenció de les demandes de les persones que ens visiten.

Espero que el CatSalut maduri, que superi la fascinació per anar sumant mentides i publicar-les a la web de l’AQUAS. Ha de deixar de jugar a “empresaris” en un entorn planificat que en molts aspectes recorda l’antiga Unió Soviètica. És hora d’adoptar el discurs de l’atenció al pacient, de respectar els seus valors i les seves preferències. És el moment de gestionar l’experiència d’atenció i no d’autoenganyar-se amb els semàfors de l’ordinador. No hem de competir entre entitats sinó que hem d’establir vincles i coordinacions. El discurs honest de cercar la millor atenció centrada en el pacient ens unirà i permetrà modernitzar les organitzacions sanitàries catalanes.




Joan Gené
Sobre Joan Gené

Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles

  • Victoria Pociello Balaguer

    Molt bon article. Totalment d’acord amb el que exposes i absolutament en contra d’un sistema que no s’ha conformat en assenyalar els bons professional que anteposaven el seu bon criteri medic a cobrar unes DPO , sino que ha estat tan pervers com per anar mes enlla i fixar la cosecussio dels objectus als resultats de tot l,’equip per tal de forçar els “disidents” a passar per l’aro enfront el seu criteri vers el pacient. I tot aixo s’ha fet sense cap oposicio ni dels professionals , ni dels seus representants ni dels seus col.legis professionals que hauria devetllar per tot aixo.