El govern popular de Mariano Rajoy acaba de presentar uns pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. És improbable que la Unió Europea passi per alt aquest petit detall, especialment quan ens acaba de multar per incomplir el dèficit del 2015. Tampoc penso que s’apiadi de la seva incapacitat per formar govern o per aprovar uns pressupostos. No cal massa astúcia política per entendre que haurem d’afrontar una segona tanda de mesures d’ajust o en termes més casolans, unes noves retallades. L’experiència del 2012 ens fa témer que el sector de la salut tornarà a ser un dels més perjudicats. Malauradament aquesta vegada les retallades cauran sobre una cartera de serveis reduïda, unes llargues llistes d’espera, uns copagaments de farmàcia pels pensionistes i sobre una plantilla esgotada, empobrida i desanimada.
M’enerva que la història es repeteixi. El novembre del 2008 la prestigiosa revista The Economist dedicava un número al president socialista José Luis Rodríguez Zapatero titulat ‘Spain: The Party is over’. L’advertia que mentre seguia gastant com si no passés res, el seu país havia entrat en una profunda crisi. Al cap de pocs mesos ningú s’atrevia a criticar el setmanari. Avui, el govern central, que no controla ni el dèficit ni l’atur, s’atreveix a parlar de brots verds. La portaveu de salut del Partit Demòcrata Català, que dóna suport al govern, declara que el Conseller de Salut Toni Comín no s’ocupa dels veritables problemes dels ciutadans. Critica que es limiti a desprivatitzar serveis per complaure als partits d’esquerra sense implantar cap millora tangible i efectiva. Per segona vegada serà Brussel·les qui ens farà tocar de peus a terra. Ens tornarà a castigar per no haver fet els deures. És molt probable que forci l’aplicació d’unes noves mesures d’austeritat que plouran sobre mullat.
Les retallades iniciades el passat 2012 estan sent especialment doloroses pels pacients i el personal sanitari. Patim unes reduccions lineals de salaris i plantilla que només busquen disminuir de la despesa. No hem proposat cap política efectiva de promoció de l’eficiència o la productivitat. Però és important recordar que altres països també perseguits per la troica han sabut aplicar polítiques d’ajust més sofisticades. Irlanda, per exemple, va aprofitar per retallar el personal directiu i de suport al mateix temps que preservava i fins i tot feia créixer l’assistencial d’atenció directa al pacient. Va treure “greix” al seu sistema sanitari.
Nosaltres ens hem aprimat i debilitat perquè hem perdut tant greix com musculatura. Les plantilles dels centres han caigut però mantenim tota la burocràcia que no aporta valor. Seguim amb totes les delegacions, ineficiències i duplicitats del Catsalut i de l’ICS. Seguim pagant tots els costos de transacció que genera el complex entramat d’empreses que formen el complicat sistema sanitari català concertat. Els irlandesos també van intentar, encara que sense massa èxit, reduir els serveis hospitalaris d’aguts i fer créixer els d’atenció primària i d’atenció a la cronicitat. Nosaltres ni ens ho hem plantejat. Al contrari, anunciem la construcció d’un nou hospital d’aguts a Tarragona quan a Reus acabem de fer-ne un de sobredimensionat. Ni tan sols ens hem proposat ordenar seriosament el terciarisme. Tampoc apliquem cap política per aprofitar millor les competències dels diferents col·lectius professionals. Al contrari, avui les infermeres tenen menys competències en la utilització autònoma dels medicaments.
Governar implica fer els deures. La història recent ens mostra que quan no ho fem ens castiguen i ens marquen el que hem de fer. Cal recuperar el lideratge dins del sistema sanitari. La població i els professionals hem assumit estoicament unes retallades que no han resolt la situació. Segurament així podrem entendre millor que s’adoptin mesures orientades a millorar l’eficiència i assegurar la sostenibilitat.
