Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.
En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.
Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.
Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta “arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi” mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.
Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?
Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.
Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?
Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.
I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?
Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.
La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.
El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?
La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del “pel meu fill el que sigui”. Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.
Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?
Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…
Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?
No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.
A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?
Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.
Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?
Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.
Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.
Qui paga aquests pisos? Les institucions?
Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.
Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.
Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?
Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles.
Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.
Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?
Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.
Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.
Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.
Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.
Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?
Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.
I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.
Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.
Què s’ha de reivindicar i lluitar?
A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.
