En el número del British Medical Journal del 5 de novembre de 1904, el professor de matemàtiques aplicades Karl Pearson va publicar un treball de síntesi sobre les estadístiques de vacunació enfront del tifus i de mortalitat per aquesta malaltia en diferents grups de soldats britànics a l’Índia i Sud-àfrica. En el seu Report on Certain Enteric Fever Inoculation Statistics va fer importants aportacions metodològiques per extreure conclusions sobre l’eficàcia de la vacuna, com són l’anàlisi de l’error de les correlacions entre tifus i mortalitat; l’observació de la irregularitat d’aquestes correlacions (el que actualment es diu heterogeneïtat), i la interpretació dels baixos valors de l’efecte conjunt de la inoculació. Aquest treball pioner passa per ser un metanàlisis avant la letre, el primer antecedent d’una de les grans aportacions de la ciència en les últimes dècades, tant en medicina com en altres disciplines, que és la clau per analitzar de forma transparent i objectiva l’eficàcia de les intervencions i per fer generalitzacions que permetin tenir una visió global en un camp determinat. El metanàlisis ha significat un canvi profund en la forma d’interpretar i contextualitzar els resultats d’una recerca concreta. Aquesta eina ha mostrat fins a quin punt i de quina manera la ciència és una acumulació constant de més i més proves, un treball continu per tenir una foto cada vegada més nítida d’un aspecte de la realitat.
Quan es pensa en els grans assoliments de la ciència en l’últim mig segle és fàcil deixar-se seduir per l’espectacularitat dels avanços de la genètica, l’astrofísica o les nanociències, però rarament s’esmenta un avanç metodològic com és el metanàlisis. No obstant això, la creació dels mètodes estadístics per estandarditzar les mesures d’un efecte en diferents recerques i posar-les en una mateixa escala ha estat un assoliment d’allò més fructífer. El metanàlisis, encunyat el 1976 i aplicat poc després gairebé de forma simultània en medicina i en ciències socials, ha permès superar les limitacions de les habituals síntesis narratives de la recerca científica (clarament insuficients quant a objectivitat i quan hi ha centenars d’estudis) i asseure les bases per a la pràctica mèdica basada en proves i per aportar llum en recerques aparentment contradictòries. Ara, en un recent article publicat a la revista Nature es passa revista a les aportacions de 40 anys de metanàlisis alhora que es discuteixen les seves limitacions i el que poden considerar-se alguns signes de la “crisi de la mitjana edat” d’aquesta eina estadística que entra en la seva cinquena dècada de vida.
“El metanàlisis és l’àvia dels moviments big data i open science“, escriuen els autors d’aquest article de revisió, reconeixent que el metanàlisis ha estat, d’una banda, el primer intent de síntesi de tot el treball acumulatiu que representen els estudis observacionals i experimentals desenvolupats durant molts anys; i, per un altre, un assoliment que deu molt a la publicació digital en obert dels treballs científics. Amb tot, com subratllen aquests autors, els metanàlisis i les revisions sistemàtiques poden treure a la llum les deficiències de la recerca en algunes àrees, però no poden esmenar-les. I, com també apunten els mateixos autors, l’èxit d’aquesta eina ha portat a una proliferació de metanàlisis de mediocre qualitat i d’estudis que es denominen com a tals sense realment ser-ho. Malgrat aquests preocupants senyals, la via de la síntesi científica liderada pel metanàlisis és un camí prometedor i de no tornada, perquè la ciència és un impuls constant d’avanç i recapitulació, de preguntes cada vegada més agudes i de respostes cada vegada més precises.
