“La seva presència i actitud causava repulsa, broma i indignació entre els transeünts de les Rambles”. La revista Diez Minutos es referia així al menyspreu que va generar en 1977 la presència de persones trans en la primera manifestació del llavors anomenat Orgull Gai, celebrada a Barcelona. La notícia va ocupar un petit espai en el diari La Vanguardia del 28 de juny, que detallava com la marxa havia estat dissolta amb bales de goma per part de “les forces de l’ordre públic”. “Quatre mil homosexuals es van manifestar per les Rambles”, titulava la petita nota.
Des de llavors, la forma de concebre socialment la transsexualitat ha experimentat variacions. Després que el 1990 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) tragués l’homosexualitat del seu manual de malalties, l’organisme va publicar aquest dilluns la seva nova edició (ICD-11), que entrarà en vigor el 2022 i que elimina la transsexualitat del capítol referit als trastorns mentals per passar a formar part del de “condicions relatives a la salut sexual” passant a denominar-la “incongruència de gènere”.
Al marge dels matisos, es tracta d’una fita històrica per al col·lectiu trans que fa un pas més en el camí de la despatologització. El recorregut parteix de l’època fosca de la dictadura, en la qual totes les formes de diversitat sexual o de gènere eren perseguides durament. La mort de Franco no va acabar amb l’homofòbia i la transfòbia i a partir de 1970 va començar a regir la Llei de Perillositat Social, que substituïa a Ley de Vagos y Maleantes i va passar a ser usada sistemàticament per reprimir a les persones homosexuals i transsexuals. Això encara perquè aquestes últimes no hi hagués un article específic.
Els transsexuals ni tan sols figuraven en la llei perquè en aquella època la realitat trans era, en el cas dels homes invisible, i en el cas de les dones rebutjada i confosa. De fet, es nomenava públicament amb el terme travesti i per a l’imaginari col·lectiu les dones trans eren homosexuals exagerats. “Definia als travestis com a formes extremes d’homosexualitat en la qual certs homes efeminats intenten aproximar-se a les formes estereotipades de ser dona”, expliquen els investigadors Óscar Guasch i Jordi Mas en l’estudi La construcción médico-social de la transexualidad en Espanya.
La mirada mèdica
De la persecució activa i la marginació als àmbits de la prostitució i del món de l’espectacle i el cabaret, la realitat trans va passar dels anys 80 d’ara endavant a ser considerada una cosa grotesca i estigmatitzada –l’insult més freqüent era travelo–. No va ajudar llavors l’agenda imposada pels col·lectius fonamentalment gais que havien començat a aflorar i que consideraven un ‘flac favor’ a la causa la presència trans en les seves demandes perquè “distorsionava” la imatge correcta que el col·lectiu gai volia traslladar a la societat.
Això sense perjudici de l’activisme de base i les xarxes de suport entre gais, lesbianes i trans que sempre van estar aquí però eren molt menys visibles. Les dones trans es movien entre la precarietat i la clandestinitat, el rebuig social i la mateixa autogestió de la seva identitat. No és fins a principis dels 80 quan es despenalitza la cirurgia de reassignació genital, encara que segons expliquen Guasch i Mas alguns metges desafiaven la prohibició i algunes dones trans es autohormonaban sense control sanitari.
Aquesta època dóna lloc a una etapa en la qual es potencia i reforça la mirada mèdica sobre la transsexualitat, la qual cosa dóna lloc al fet que l’atenció sanitària comenci a fixar-se i a atendre a aquestes persones. Comencen a inaugurar-se les Unitats d’Identitat de Gènere (UIG) –abans anomenades Unitats de Trastorns d’Identitat de Gènere– dels hospitals, però lluny d’enfocar el tema des de l’expressió de la diversitat, el relat mèdic ho fa pel camí de la patologització, és a dir, la concepció que són persones malaltes.
Les dades de les enquestes d’opinió pública a Espanya disponibles, no obstant això, s’allunyen d’aquesta realitat. Segons l’estudi publicat a l’inici de l’any per IPSOS sobre les “Actituds cap a les persones transgènere” en 16 països, a Espanya solament un 9% de la població considera a les persones trans malalts mentals. Acabar amb aquesta idea, que ha donat a llum a les principals legislacions i tractaments sanitaris de tot el món, segueix sent una de les reivindicacions fonamentals del col·lectiu trans, que troba en la decisió de l’OMS una de les fites en aquest camí.
Un altre va ser la sortida de la transsexualitat el 2012 del manual de malalties mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM), considerada la bíblia dels psiquiatres. La demanda de la despatologització de la transsexualitat es deixa sentir especialment cada mes d’octubre, en el qual països de tot el món celebren manifestacions per exigir el que diverses lleis espanyoles ja reconeixen. I és que en algunes comunitats autònomes s’han aprovat normes LGTBI que, almenys sobre el paper, incideixen en la despatologització de la transsexualitat.
Lleis en marxa
En els últims anys, aquesta idea ha pres força i s’ha vist reflectida en declaracions d’organismes internacionals com el Consell d’Europa, que l’abril de 2015 va adoptar una resolució en la qual insta als Estats a “garantir que les persones transsexuals, incloses els menors, no siguin considerats malalts mentals”. Per la seva banda, Amnistia Internacional també ha sol·licitat que “el reconeixement de la identitat de gènere no ha de fer-se dependre de diagnòstics psiquiàtrics”.
Això és el que actualment es demana a Espanya per poder accedir a la modificació legal del sexe i nom en els documents oficials. Que una persona canviï aquestes dades en el Registre Civil és possible gràcies a la Llei d’Identitat de Gènere de 2007, una norma considerada un avanç a mig fer perquè impedeix aquest reconeixement als menors d’edat i migrants en situació irregular i condiciona la possibilitat a passar per un diagnòstic psiquiàtric. Un requisit que ja estudia el Congrés eliminar a través d’una proposició de llei en període de tramitació aprovada a la fi de l’any passat amb l’abstenció del PP.
A la càmera també ha entrat en els últims mesos una Llei Trans, elaborada per la Plataforma pels Drets Trans, i una llei LGTBI, redactada per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), que ha qualificat l’actualització realitzada per l’OMS com una forma de “saldar un deute històric amb les persones trans”. Això sí, lamenta que passi a emprar el terme “disfòria de gènere” per definir aquesta realitat. Un concepte que “segueix incidint que existeix alguna cosa errònia en les persones trans”.
L’enfocament de la despatologització en el context espanyol i europeu pren cada vegada més força enmig dels elevats nivells de transfòbia que encara viuen les persones trans en tots els àmbits. Un escenari que s’entrellaça amb el relat cada vegada més plural sobre la realitat trans, que escapa del binarisme i les nocions tradicionals d’home-dona per englobar un ventall ampli i divers. En ell, l’autodeterminació del gènere pretén ser un dret fonamental.
