El 65% dels adolescents catalans ja tenen la pauta completa de la vacuna de la Covid-19 i un 15% més té la primera dosi, segons les darreres dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Salut. La vacunació de la franja 12-18 s’ha executat sense gaire o cap debat, si bé abans de l’estiu algunes veus es qüestionaven la seva necessitat o fins i tot la seva idoneïtat. I la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ja ha avançat que molt probablement, a partir dels assajos que estan fent les farmacèutiques, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) autoritzi la vacunació dels infants de la franja 5 a 11 anys a partir del gener. Hi ha prou garanties? S’està fent una lectura acurada del balanç risc-benefici?
Francis Garcia Collado, professor d’Ètica, psicologia i pensament científic de la UdG, opina que s’està corrent massa: “En ciència no es pot passar per alt el factor temps –explica–, el fet que una agència com la EMA o l’OMS digui que no hi ha riscos, i que algunes persones també ho considerin, no és una opinió científica degut a un concepte que en ciència és clau: la connectivitat epistèmica. Sembla evident que, observant què ha passat amb anterioritat en el desenvolupament d’aquests vaccins, per exemple en animals, cal ser prudent i conservador i encara més amb els més petits, com a societat no ens podem permetre errors greus”.
Garcia Collado apunta que “cada cop són més els experts o institucions que, com el JCVI (Joint Committe on Vaccination and Immunisation) del Govern de Regne Unit, no recomanen la vaccinació universal per a menors de 16 anys sans. Es basen en l’inexistent risc pels menors en cas de contraure la malaltia. A banda, hi ha dues qüestions que no es poden menystenir: els estudis sobre efectes adversos apareixen progressivament, com per exemple un de recent als Estats Units sobre el risc postvaccinació en adolescents de patir problemes cardíacs sis vegades superior al d’emmalaltir a causa del SARS-CoV-2, entre altres”.
La variant delta ho canvia tot?
Des del Departament de Salut, en canvi, defensen la seguretat i la conveniència de la vacunació en menors. A preguntes d’aquest diari, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència, Laia Asso, assegura que a Catalunya no s’ha registrat cap efecte secundari significatiu entre els menors que s’han vacunat, més enllà dels que ha tingut la població adulta, com maldecaps i febre, i que la irrupció de la variant delta és el que ha fet canviar el parer científic inicial pel que fa a la vacunació d’infants i joves.
Segons aquesta alt càrrec, “l’any passat diferents estudis van evidenciar que la covid es transmetia molt poc des dels infants, però la variant delta s’està comportant de manera molt diferent de les variants clàssiques, té una càrrega viral 1.200 vegades superior i provoca que el col·lectiu d’infants sí que tingui aquest potencial transmissor”.
Per Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, les coses s’estan fent ràpides però bé. “És la primera vegada que tota una indústria està treballant per una sola vacuna, i com passa amb tots els assajos clínics es comença amb adults, i quan hi ha evidència que no hi ha problema a poc a poc es va baixant a altres edats”, senyala Fumadó, per a la qual la població infantil s’haurà de vacunar sí o sí, ja que en cas contrari la malaltia es perpetuarà. “És veritat que els nens són menys transmissors, però si no tens aquest grup d’edat protegit mantens la transmissió, i el que també sabem és que la vacuna no és permanent, que no és infal·lible i que el virus va mutant, o sigui que quan abans tinguis protegida tota la població, millor”.
Immunitat de grup, un mite?
Però és possible tenir-la tota protegida? Garcia Collado cita unes declaracions fetes aquest estiu per Andrew Pollard, pediatra i director del Grup de Vacunes d’Oxford, segons el qual la variant delta ha convertit la immunitat de grup en un “mite”, és a dir, que el virus seguirà entre nosaltres, i que, “si es pertany a un grup sense risc com és el dels menors no té cap sentit assumir riscos potencials”. Aquest professor i membre del Comité avaluador d’ètica i bioseguretat de la UdG aclareix que no forma part de cap moviment antivacunes, “ben al contrari, qui defensa la ciència i les vacunes defensa un desenvolupament rigorós d’aquestes”, apunta Garcia Collado. “El que tampoc podem ignorar –afegeix– és que el vaccí encara és un fàrmac experimental, i parlar d’un fàrmac experimental com si no ho fos simplement el fa més perillós, la Declaració d’Helsinki ens recorda que les persones estan per sobre d’interessos socials o científics”.
Tampoc ho veu clar el pediatre de l’Hospital Mutua de Terrassa Sergio Flores, que abans de l’estiu va publicar un article a The Conversation explícitament titulat: Por qué aún no tiene sentido vacunar a los niños frente a la COVID-19. En el seu article, Flores recorda que cap pediatra és antivacunes, ja que “la pediatria és la branca de la Medecina que més assentat té el concepte de vacunació universal”. Amb tot, en aquest cas considera que no té lògica buscar la immunitat de ramat amb la població infantil mentre hi ha països del nostre entorn amb taxes molt baixes de població vacunada.
“Mentre hi hagi persones sense vacunar –escriu Flores–, la capacitat que té el virus de mutar generarà variants que poden reactivar noves pandèmies, i els països que avui dia tenen la capacitat de vacunar als nens podran patir noves pandèmies en el futur. El desequilibri en la vacunació a nivell mundial és un perill global que ens pot fer tornar a la casella de sortida”.
És possible la immunitat per barris?
En conversa amb aquest diari, Sergio Flores reitera que “s’ha de vacunar a tots els adults de tot el món i als nens deixar-los tranquils”, perquè “no serveix de res que a Espanya tinguis al 70% de la població vacunada i al Marroc no arribin al 30%”, i perquè “la teoria ens diu que no s’ha de vacunar als nens per un virus que no els fa res”. És molt lamentable, afegeix, veure que hi ha països que llencen vacunes mentre n’hi ha d’altres que no en tenen, i que de fet les que realment fa molts anys que necessiten són les de malalties com la pòlio, la varicel·la o el xarampió.
Amb les dades demogràfiques de l’Idescat, Flores calcula que si a Catalunya es vacunés tota la població major de 12 anys s’arribaria al 93%, molt per sobre del 85% que ara es busca per assolir la desitjada (o tal vegada utòpica) immunitat de ramat, la qual cosa planteja un interrogant inquietant: ¿estem pensant a vacunar nens malgrat que no faria falta per compensar el tant per cent de la població adulta que es nega a posar-se la vacuna?
En tot cas, per Flores el risc de la vacuna per a la salut dels infants i adolescent és mínim, ja que fins ara només s’han descrit alguns episodis de pericarditis i miocarditis “que són molt poc habituals i que amb un simple tractament antiinflamatori tenen bon pronòstic”, comenta. En aquest punt, Vicky Fumadó hi coincideix: “Pel tipus de vacuna i per l’enginyeria que s’ha fet servir no té per què haver-hi cap efecte a llarg termini, i en els assajos que s’estan fent en infants, malgrat que encara no s’han publicat les conclusions definitives, no s’està veient que hi hagi efectes diferents de la d’altres grups”.
Però Garcia Collado insisteix en què aquests casos són la punta de l’iceberg, perquè “la connectivitat epistèmica ens adverteix que els veritables efectes adversos podrien aparèixer a partir de 3 anys de la vacunació, tal com ja ho suggereixen diferents CEO de farmacèutiques”, i que per això s’han assegurat que, amb el vaccí del coronavirus, en cas d’efectes adversos inesperats, les indemnitzacions les pagaran els Estats.
