Entrevista

Joaquim Gea: “L’humanisme ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges”

Són uns dels ‘Quixots’ de la salut. Metges, infermeres, auxiliars que, malgrat que el temps del qual disposen amb cada pacient sigui tan poc degut a la gran pressió del sistema, creuen que l’humanisme ha de conquerir o reconquerir -si algun dia hi va ser més que actualment- aquell espai entre pacient i professional sanitari. Entre la malaltia i la cura, hi ha d’haver un caliu que també guareix o, si més no, consola l’ànima.

La necessitat de l’assignatura d’humanisme a la carrera de Medicina fa pensar que hem deixat o hem fet refredar els espais on intervenen metges, protocol·litzats i sense ànima. Quan va decidir estudiar per a ser metge, imagino que no ho veia així, oi?

Sempre havia pensat que és una professió que té components humanístics al costat de les ciències i la tècnica que involucra. Jo, de fet, vaig fer el batxillerat de lletres i també estudiava filosofia, no tot és conèixer la tècnica i aplicar-la, hi ha un component humanístic. Jo tenia un oncle metge de poble, i veies que una part molt important de la seva pràctica era l’empatia amb el patiment i el tracte amb el pacient. En el meu cas, doncs, si més no, l’òptica sobre la medicina era aquesta, més àmplia.

Potser sigui el que fa apropar-s’hi a molts com a dedicació, però després el món laboral és més complex, gens bucòlic.

Crec que la immensa majoria escullen estudiar Medicina per poder ajudar a les persones, una altra cosa és per on et porta la pràctica. Per una banda, hi ha molta pressió perquè coneguis bé les tècniques, que està molt bé, perquè evoluciona, però això de vegades fa que sigui difícil mantenir l’humanisme. En general, les circumstàncies hi han anat en contra, el sistema és un condicionant molt important.

Aquesta idea d’humanitzar la medicina com a necessitat, on ha començat a sentir-se?

Les primeres iniciatives van anar sorgint al món anglosaxó, que encara és més fred que el nostre. Es van adonar que en el seu món la pèrdua empàtica és més dramàtica. Culturalment, els mediterranis som més proclius a empatitzar i a tenir una relació més directa amb el pacient. I al Regne Unit, per exemple, han dut a terme iniciatives diverses, les nostres han estat dues.

Quines són?

Primer va ser formar part d’una associació internacional, The Doctor as a Humanist, amb la qual hem anat organitzant simposis com el que aquesta setmana celebrem a Barcelona dedicat a les arts en medicina. L’altra iniciativa nostra ha estat la creació de l’assignatura específica d’Humanisme a Medicina, com a optativa de la carrera. Va coincidir que jo era el degà de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida, circumstància que sempre facilita aquestes coses. Les altres dues persones són Manuel Pera, catedràtic de cirurgia de la UAB -ara en comissió de serveis de la UPF-, amb qui fèiem el Grau conjunt a l’Hospital del Mar, i el britànic Jonathan Mc Farland, una persona molt versada i gran impulsor de l’humanisme.

Es va instaurar el curs passat. Com ha anat?

És una assignatura que els alumnes poden agafar a segon, a tercer o a cinquè curs. Teníem la percepció de la mancança d’aquesta matèria, però havíem d’estar segurs també que els estudiants sentien ganes de fer-la. I hem tingut una bona sorpresa, perquè més del 70% de l’alumnat hi ha optat. El 30% que no la va fer l’any passat, l’han pogut fer aquest any a tercer.

Xoca bastant que fins ara no s’hagi comptat amb ‘l’humanisme’ en una carrera que hauria de ser tan sensible en el tracte humà com és la medicina.

Sí que hi ha assignatures que toquen bastant el tema de l’ètica. La UIC, la VIC, la de Barcelona, i la UAB donen petites pinzellades dins d’altres assignatures. Sobretot es fa en l’ètica biomèdica, en pràctica i recerca mèdica. Si has d’introduir una assignatura nova, és difícil decidir si rebaixes les hores d’anatomia, per exemple, per a poder fer-ho… I el número de crèdits de la carrera, per llei, no es pot modificar. El fet de tractar de forma diferenciada el pacient fràgil i el pacient gran necessita uns crèdits. Tot això planteja una dificultat perquè en els estudis universitaris, els crèdits i les hores, un cop muntats, són molt difícils de trencar. Ara bé, com que nosaltres com a UPF vam començar la carrera de Medicina fa dos anys, vam tenir l’oportunitat de dissenyar una carrera i ens ha permès oferir assignatures noves. Teníem un full en blanc i ens vam preguntar ‘quin metge necessita la societat del futur?’. No tothom contempla com han de ser els professionals. En àmbits com la medicina i la infermeria tenim certa llibertat per generar missions que poden anar avançat.

La situació sanitària està molt al límit. S’han de fer canvis

Avançar en humanisme ha estat la vostra aposta més innovadora.

En el disseny del Grau ja teníem l’humanisme en ment d’una manera transversal triant, per començar, assignatures com ara: el malalt fràgil, el malalt vell, el malalt crític. Hem tingut molta cura a l’hora de triar els noms. I l’humanisme en medicina com a formació general per a tots els estudiants l’hem començat amb una optativa, però la idea és incorporar-la més encara.

També ensenyen com donar un mal pronòstic?

Sí, al nou grau de Medicina de la UPF s’inclou la mala notícia. Però, de tota manera, temes com la sol·licitud de donant, explicar un tractament oncològic que ha fracassat, ja està ficat en diferents assignatures, i el malalt oncològic ja és una assignatura específica que tracta també aquests aspectes. Però la relació amb el pacient i el perfil de malalt que no va bé, aquesta és assignatura obligatòria. D’humanisme, en Medicina, vam pensar que calia una assignatura específica, però en realitat impregna tota la carrera.

I l’assignatura d’humanisme la imparteixen els mateixos professors de la UPF?

Són continguts fets per diferents persones, els mateixos docents i també per convidats externs, ponents d’universitats de fora amb més experiència en altres temes. Sempre de l’àmbit mèdic. En general, els docents són metges, però també es convida a pacients a explicar la seva experiència, i també a les famílies, tant per a narrar bones pràctiques com la part més disruptiva; fem les versions més dures del tracte i el més empàtic, que han tingut la sort d’arribar a un entorn que els ha ajudat a sobreposar-se a la malaltia. Són classes innovadores, lluny del sermó d’una hora. També s’inclouen xerrades sobre aspectes de la pràctica mèdica al llarg de la història. La barreja del pensament tradicionalment cristià i ara també el musulmà o el jueu, i els aspectes filosòfics que han influït en la pràctica de la medicina, així com també la sobre pressió en el sistema sanitari, i el desenvolupament de la tecnologia. En universitats com la Johns Hopkins o Harvard tenen departaments específics dedicats a l’humanisme. Hi han respost de manera més contundent. D’iniciatives n’hi ha a tot arreu, sobretot de temes de sensibilitat, i és un tema que dona prestigi a les institucions.

Ara bé, tot això s’ha de traspassar als centres sanitaris, hospitals, CAP’s…

És clar, hi ha d’haver una correlació entre la formació i la pràctica, però la pressió al sistema sanitari públic, en un sistema totalment estressat, en un punt no sostenible, no només cal que la gent vulgui fer-ho, sinó que pugui fer-ho.

Com a cap de Servei emèrit del Servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, quin marge d’acció veu en l’atenció dels pacients?

Des de la meva experiència com a metge hospitalari, un dia per setmana vaig a un ambulatori com a consultor. I me n’adono que, tot i la pressió, no és tan difícil incorporar elements humanístics. A part de fer una recepta, una ma a l’espatlla té un efecte molt positiu, i no porta més d’uns segons, només cal que s’estengui la voluntat de fer-ho. Hi ha cert marge, però hi ha d’haver canvis substancials en la situació sanitària, que està molt al límit. Ho hem vist amb la covid.

La mirada dels metges ara se’n va a la pantalla molt més que als ulls del pacient.

Jo, el primer que faig és apartar la pantalla i posar-la a un costat. I no sempre escric durant la consulta, sinó quan marxa el pacient. És molt important mirar-se als ulls i veure com el pacient rep la notícia, com li afecta. I més encara quan tenim un entorn multicultural, amb pacients que venen de l’Orient mitjà o de l’extrem Orient, que no reaccionen igual davant de les notícies disruptives.

Una mà a l’espatlla del pacient no pren més d’uns segons i el seu efecte pot ser molt beneficiós

Aquesta formació en Humanisme podria ser contingut de formació continuada, perquè seria bo que s’escampés.

Bé, la nostra assignatura l’hem creada també per sensibilitzar tot el nostre entorn que aquest és un tema candent. En moltes universitat del món ja hi ha sensibilitat pel tema. Jo vaig ser degà durant onze anys i recordo que es va fer un manifest per incorporar l’humanisme i tots els degans van signar a favor. Una altra cosa és si t’ho pots muntar, dependrà de la correlació de forces de cada lloc, però sensibilitat n’hi ha. I la possibilitat de fer activitats que formin part d’una assignatura és relativament fàcil, però s’ha d’estendre la inquietud, perquè ens ho demana la societat. Avui hi ha infinitat de malalties cròniques, en les quals, des de la medicina, com a molt trampeges perquè la situació es porti bé, per això l’humanisme és un tema que ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges. Tant el Col·legi de Metges com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques estudien com anar-ho implantant en la formació continuada i programes específics.

The Doctor as a Humanist, d’on surt?

Va néixer fa uns cinc anys d’una iniciativa a Palma de Mallorca, perquè hi havia uns metges britànics que vivien allà i tenien aquesta inquietud a la qual ens hi vam sumar metges de Palma i de Barcelona. Algunes universitats d’Europa, anglosaxones sobretot, i d’Àfrica també, s’hi van afegir. La UPF va ser una de les primeres, i també la de Palma de Mallorca. En aquests moments no és només aquesta associació la que organitza els simposis. En el cas de Barcelona, ho fem conjuntament amb l’associació la UPF i l’hospital del Mar, el campus de Poblenou de la UPF, en una antiga fàbrica. Venen ponents internacionals i gent del país i és una combinació de metges que treballen en aspectes humanístics de la medicina. L’hem focalitzat en la influència que tenen les arts en la medicina, la pintura, la música, l’escriptura… com donen lloc aquestes arts en perfils de metges humanistes, i com serveixen en patologies neuro-psiquiàtriques, o en el patiment del pacient, per exemple, disciplines com l’expressió corporal artística. També ens fixem en la feina dels arquitectes, que és important com a pensadors dels espais on treballem.

Les jornades com aquesta a Barcelona, des d’aquest dijous 19 fins al 21, són obertes a tothom?

Sí, a tothom, perquè pretén ser un difusor d’aquest humanisme. Les inscripcions es poden fer presencials i online. Tenim assistents d’Iran, el Marroc, Egipte i Llatinoamèrica. Els participants no són estrictament de la medicina, també n’hi ha del Museu Egipci, el MNAC, el pintor Perico Pastor, i moltes activitats. Un dels tallers del simposi, com a exemple, està molt relacionat amb la pràctica de la medicina en els països en vies de desenvolupament, perquè molts professionals sanitaris dediquen les vacances a anar-hi.

Ens estem equivocant molt filtrant per notes els alumnes de carreres com medicina i infermeria, en comptes de seleccionar determinats perfils psicològics

El fan cada any?

Sí, i cada any triem un tema. Aquest any, les arts amb la medicina, per explorar la imatge de la medicina i les expressions terapèutiques que s’hi usen, com pot ser el relat escrit de les malalties per part dels pacients o la pintura com a expressió en determinades malalties psiquiàtriques. Els altres simpòsiums els hem fet a Portugal, Moscú, Mèxic, Palma de Mallorca i ara, a Barcelona. L’objectiu de les trobades internacionals obertes a tothom és difondre els aspectes humanistes de la medicina, les arts, les expressions generals neuro-psicològiques de la medicina i el perfil humanístic del metge pel que fa a la relació amb el pacient.

I com defineix l’humanisme personalment?

De dues maneres diferents. D’una banda, l’humanisme per a mi són totes aquelles activitats que tenen relació amb el desenvolupament humà i el perfil emocional i psicològic de les persones, incloent-hi les arts, l’escriptura, la música, la pintura i com tot això lliga amb la pràctica mèdica. I l’altra és aquesta forma de practicar una professió sigui aquesta, la infermeria, l’arquitectura o el disseny… feta pensant en les persones, no com a disciplina tècnica per assolir un objectiu tècnic, sinó per aconseguir una millor qualitat de vida de les persones amb els diferents àmbits. Aquesta és més important, però no m’oblido de l’impacte que tenen les activitats. L’art i les activitats artístiques influeixen molt en la manera d’entendre la vida i les relacions amb les persones.

Però l’humanisme i, sobretot, la seva pràctica en una activitat depèn molt de les persones.

Sí, per això crec que tenim un problema que en algun moment s’haurà de tractar; en medicina, psicologia, infermeria, professions d’alta sensibilitat estem fent un error gravíssim en la manera de seleccionar els futurs professionals. No tots haurien d’entrar seleccionats per notes brutalment altes a les facultats. Ens estem equivocant molt amb les notes mitjanes que s’exigeixen, per començar perquè un adolescent normal difícilment, si fa activitats normals, pugui assolir aquests barems. Podem estar tenint una evolució inversa molt perillosa, igual que amb els MIR. Els nostres sistemes de filtratge no estan basats en els criteris que haurien de prevaldre. No haurien d’estar basats tan dramàtica i únicament en els coneixements expressats, sinó en perfils psicològics determinats. Les universitats privades ho poden fer, però en el sistema públic no tenim altra opció que anar a notes brutalment elevades, res més. Ens estem equivocant molt, però és el sistema que hi ha, i en cap moment s’ha plantejat un altre sistema.