Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La quotidianitat del nostre dia a dia a vegades ens fa perdre la perspectiva de com pot canviar el món en tan sols uns anys. Francament, amb freqüència els canvis no són tan progressius com tendim a pensar. És a dir, hi ha dècades en què sembla no succeir gairebé res… fins que alguna cosa apareix i ho transforma tot. Però en un món hiperaccelerat com el nostre, aquests esdeveniments cada vegada es tornen més freqüents i dramàtics.
Podem remuntar-nos fins el 2016 com l’any en què el malestar social (postcrisi del 2008) comença a donar els seus fruits en forma d’auge de l’ultradreta —el Brexit amb el seu discurs euroescèptic o la primera victòria de Trump—, però la veritat és que el 2020 és probablement encara més significatiu. I ho és pel motiu que acabo d’assenyalar: la hiperacceleració.
La pandèmia de la COVID-19 va transformar el món. Si bé es podria argumentar que aquesta pandèmia va influir a curt termini i de manera inequívoca en la derrota de Trump l’any 2020, també es pot afirmar que en aquest temps es van recollir els fruits d’una segona onada més forta i, sobretot, més ubiqua d’aquest pensament. El fet de quedar tancats a casa durant tant de temps, amb restriccions a la mobilitat i al comerç i amb la incertesa i la por sobre allò que estava succeïnt amb el virus, les xarxes socials van passar de ser un element auxiliar en la comunicació entre persones a una realitat consistent i gairebé autosuficient, proporcionant ingents quantitats d’entreteniment… i de confusió.
La por i la incertesa van començar a generar una retroalimentació constant: cerca d’informació que generava més temor, temor que implicava més clics i més hores d’atenció, atenció que cada vegada ens enfonsava més en la nostra pròpia cambra de ressò, un distanciament que ens allunyava cada vegada més del què ja no era només diferent, sinó gairebé un enemic, etc. D’aquesta manera, les teories de la conspiració van començar a tornar-se mainstream i a circular sobre temes en voga arreu del món, mentre que els moviments d’ultradreta van poder culminar el buidatge de la seva noció de llibertat per utilitzar-la com a arma llancívola (“Visca la llibertat, carai!” o com gaudir de la sacrosanta llibertat de triar entre diferents formes de patiment).
Avui, ja de ple al 2026, la crisi sanitària provocada per l’Hantavirus ens produeix calfreds. És un patogen que té una taxa de letalitat molt superior, però amb una taxa de contagi substancialment inferior a la del SARS-CoV-2. Però aquesta descripció ni informa, ni tranquil·litza, ni ajuda en res. Perquè els calfreds venen de rememorar el trauma del 2020 i potser també perquè observem com el món es va transformar en aquest lapse.
Ningú va dubtar ni per un instant que això seria combustible per alimentar més conspiracions, i tampoc no es va vacil·lar sobre el fet que seria utilitzat molt agressivament de manera política (arribant pràcticament a l’esperpent). Però, tot i que això no sorprengui a ningú, no deixa de ser si més no cridaner que qui clama per la prioritat nacional no vulgui que el vaixell en qüestió arribi a costes espanyoles per ser atès (amb 14 espanyols a bord, tot sigui dit de passada, encara que francament no sabem si les seves mares i els seus pares també ho són).
De tota manera, vist d’una altra manera, la falta de solidaritat i la crueltat s’han erigit en norma des de fa ja força temps, encara que sempre revestides, de manera que sembli una altra cosa: ningú és insolidari si se li pregunta, simplement ho és pels motius adequats (que ho diguin a tots aquells que donen suport, per exemple, a Aliança Catalana, per a estupefacció d’amics o familiars que no entenen el perquè).
El més irònic de tot això, gairebé sardònic diria jo, és que durant aquest lapse de temps ens hem anat adonant que no tota conspiració és necessàriament falsa, només que la proliferació i l’èxit d’aquestes no obeeix a la seva presumpta veracitat, sinó als ressorts que activen i a com poden posicionar la societat. Per això acabem donant més bombo al xip de la vacuna de la COVID-19, o fins i tot a les suposades intencions satanistes de Pedro Sánchez en relació amb l’Hantavirus… mentre en una illa sí que s’estaven destruint les vides de moltes infàncies, sense que gairebé ningú clami al cel per això.
