Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
«Fa mesos que demano un diagnòstic de les meves afectacions», explicava l’Andrea al rebedor/punt d’atenció que hi ha a l’entrada de l’Hospital Mútua de Terrassa envoltada per un grup d’activistes de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa-Marea Blanca. «Per resumir-ho, porto molts mesos darrere d’un diagnòstic que, òbviament, degut a que han passat mesos, ara ja sé que és més greu del que imaginaven en el seu moment, perquè els símptomes que han anat apareixent són més greus cada vegada». I emfasitza –amb orgull, però amb indignació evident– «I fins ara, he hagut de lluitar-ho tota sola!».
Les companyes i companys de la Plataforma han estat pràcticament una hora a la recepció amb l’Andrea (el nom és fictici, no vol aparèixer públicament per problemes de feina), que finalment ha estat atesa i ha aconseguit que li avancessin el calendari de visites. Això, com sap tothom que passa per aquests tràmits, no és garantia que la visita tingui lloc; molt sovint passa que, una vegada marcada la data, després et truquen o t’envien un missatge endarrerint-la, i potser més d’una vegada. D’aquesta manera –denuncien des de la Plataforma– acontenten/enganyen temporalment l‘usuari i, d’altra banda, l’esborren de les llargues llistes d’espera.
L’Andrea va intentar reclamar tota sola allò que és de dret, ser atesa en temps i forma adequats, sense èxit i agreujant el seu estat d’ànim, ja prou afectat per les molèsties i símptomes que reclamaven atenció i cura. Reclamacions a atenció a les usuàries, visita a serveis socials, Casa Galèria i altres. Finalment, a través del Casal de la Dona, va arribar a la Plataforma en Defensa de la Sanitat. «Llavors, en qüestió d’un parell de setmanes els vaig conèixer i em van voler ajudar a la lluita», explica entrevistada per Malarrassa, «perquè una queixa en comunitat té molta més força. Mira que la queixa que vam fer dimecres és la mateixa que havia fet jo 10 dies abans», i afegeix amb ràbia continguda: «sumada a totes les que ja portava fetes. O sigui, que si no et plantes allà fent força i pressió col·lectiva no et fan cas».
Atenció, visites i consultes que triguen a arribar
Han avançat les visites programades, «però els tempos de la sanitat pública no són suficientment ràpids per la gravetat del que tinc, que ara mateix no em puc valer per mi mateixa, i els meus amics han de venir a cuidar-me. Espero i necessito molt que això, ara sí, vagi endavant sense demora ni més problemes».
Anant al detall, l’Andrea fa dos anys que té problemes de menstruació. L’estiu de l’any passat, a més, va començar a sentir com les mans se li entumien I adormien: «ho vaig notar de seguida i allò no podia ser bo; jo treballo amb el físic, m’entreno prou i em cuido, i noto de seguida qualsevol canvi, i hi havia dies que tenia molt poca flexibilitat, estava molt engarrotada», assegura. Poc després, en una activitat de treball, tot i haver escalfat prèviament, es va esquinçar l’isquiotibial.
«Com t’ho puc dir! –comenta confusa i amb dolor– fa mesos que no tinc la regla, les mans em fallen, hi ha aquesta possibilitat d’esquinç de l’ísquio, no em puc ajupir gaire bé, no puc pelar una poma… sento una falta de mobilitat general, com si el cos se m’hagués engarrotat tot. Seria quelcom semblant a una fibromiàlgia, pel que m’ha explicat alguna gent, falles en tot el cos, per dir-ho d’alguna manera».
El metge de família que la va atendre la primera vegada, explica, no va considerar que hi hagués res greu, ni que fos necessari derivar-la a especialistes; li va recomanar que no deixés de fer exercici. Més tard, amb l’agreujament, va demanar una nova visita: «Per sort, el meu metge no hi era i hi havia una substituta, que em va atendre que ni m’ho creia. Em va dir: Com que no tens diagnòstic ginecològic i veig que tens les cames inflades i els problemes que dius de mobilitat, et derivo al vascular. Va ser molt bo, però això ja estem parlant de novembre, 5 mesos més tard».
Quan tot semblava encaminar-se, l’especialista en vascular, després de mirar les proves, li va dir que no estava bé –explica l’Andrea–però que allò no corresponia al seu camp: «em va donar ànims, em va dir que millorés i em va deixar tirada, ni em va diagnosticar ni em va derivar a un altre especialista ni res».
«Sento que hem perdut una mica el nord amb allò que humanament és més prioritari»
El passat mes de febrer, la situació se li va fer insuportable i l’Andrea va començar a protestar. «Primer, descobreixo que si em queixo a Mútua em truquen abans, però que no és suficient. Vaig anar al Síndic de Greuges i vam obrir un cas interpel·lant el Departament de Salut i el CatSalut, també es dirigeix a Mútua, amb els noms dels metges que m’havien visitat. He tornat a presentar una altra queixa. He vingut cada setmana a Mútua i al meu CAP a queixar-me i a escriure instàncies, una cada setmana. Vaig anar a Urgències el març passat, vaig amenaçar que em suicidava si no m’enviaven al reumatòleg i aleshores em van derivar», recorda. «Però vull dir: S’ha d’anar així per la vida? És com si diguessis: va, anem a jugar al vostre joc absurd d’amenaces. Però això a mi em fa molt de mal tot plegat. És molt trist!», sentencia.
En tot cas, aquesta visita al reumatòleg va ser una mena de desllorigador; després d’una analítica, va ser informada que les anàlisis havien confirmat que hi havia un «quelcom» d’autoimmune –li van dir–, però sense especificar què. Això, tot i la indefinició, almenys apuntava un senyal, i una esperança. «Vaig arribar a pensar, inclús, que potser exagerava o tenia símptomes psicosomàtics, davant el passotisme dels metges als meus símptomes», declara l’Andrea.
Perquè, a més, tot això té les seves derivades, i no es parla ara d’especialistes, sinó que l’Andrea és autònoma i no pot treballar, però tampoc pot agafar la baixa, perquè amb el que ingressaria no podria pagar el lloguer del pis, del qual la volen fer fora i no troba habitació a un preu raonable. «Això, perquè la gent ha de llogar habitacions, que no és barat tampoc, poden ser entorn els 400 euros. He anat a serveis socials també… De vegades penso a buscar feina d’alguna altra cosa, no sé, un supermercat, per exemple, però com tinc el cos i sense diagnòstic, no podria treballar. En definitiva, fins ara, gràcies també a l’ajuda d’uns quants amics i amigues, que fan torns i venen netejar, a cuinar; i, per cert, haig d’anar a recollir menjar a la Creu Roja».
Com s’ha comentat, amb l’ajut de la Plataforma l’Andrea ha aconseguit avançar algunes visites. Li han de fer més proves I, en dues setmanes, si no hi ha sorpresa, tindrà la visita amb el reumatòleg. Només un respir, però, en una situació global complexa. Personalment, però no només. «Si extrapolo el meu cas, em dic ‘no soc l’única’; a Marea Blanca m’estan explicant més casos, i dius: ‘Llavors, com a societat, cap a on anem?'», reflexiona i conclou: «Sento que hem perdut una mica el nord amb allò que humanament és més prioritari, la veritat. No sé com dir-ho d’una altra manera».
Notícia publicada originalment al diari Malarrassa
