Experts creen un grup de debat per revertir “la crisi profunda del sistema sanitari”

Diferents professionals sanitaris s'han dedicat a pensar com canviar el sistema sanitari que consideren que ha col·lapsat. Des de diferents vessants, seguiran treballant per passar "de la protesta a la proposta"

Carla Benito
 
 
 
Maria José Fernández de Sanmamed, Josep Martí i Emili Ferrer durant la presentació de les propostes de millora del sistema públic de salut

Maria José Fernández de Sanmamed, Josep Martí i Emili Ferrer durant la presentació de les propostes de millora del sistema públic de salut

Des de fa uns mesos diferents professionals del món de la sanitat però també de l’economia han anat realitzant uns debats que els han dut a una única conclusió: el sistema sanitari està en una crisi profunda i, com ha dit un dels seus membre en roda de premsa, Josep Martí, cal passar de la protesta a la proposta.

Martí va ser un dels fundadors de la Marea Blanca i ja aleshores van redactar un decàleg amb propostes de millora del sistema de salut. Ara hi tornen amb un llistat dels valors què ha de tenir el sistema de salut. Uns valors que, des del grup de debat creuen que s’han perdut per diferents causes.

Si el sistema està en regressió, aporta Martí, és primer per una causa financera: “estem infrafinançats i, a més, dels 9.000 milions d’euros que té de pressupost el Departament de Salut, 1.500 milions van destinats directament a pagar el dèficit”. Martí a més critica que només es dediqui un 5,4% del PIB al sistema de salut públic, quan la mitjana europea és de 7,5 punts.

Una altra causa és no haver sabut adaptar-se al canvi demogràfic de la societat. L’envelliment i la conicitat per Martí no són compatibles amb “un sistema que es centra en hospitals i medicaments”. I és que el 30% del pressupost de salut se’n va directe a pagar fàrmacs. Per no tenir un sistema sanitari que només es dediqui a l’atenció de la malaltia, Martí aporta que és necessari que s’ampliïn recursos arreu, també en polítiques socials. “Cal augmentar els pressupostos d’habitatge, d’educació, de l’atur… Si tenim més recursos a salut i a polítiques socials el sistema anirà dedicat a la salut de les persones”.

Altres motius serien la manera com s’ha governat fins ara amb “mala gestió, falta de transparència i corrupció”, la idea d’arreglar el sistema sanitari amb programes sectorials, ja que, com defensen des del grup de debat el què cal és una anàlisi global, o la falta de professionals en moltes especialitats per la càrrega de treball i el poc reconeixement.

Maria José Fernández de Sanmamed, membre de la junta del Fòrum Català de l’Atenció Primària i també membre del grup de debat. Des de l’experiència que l’acompanya, defensa que, com moltes evidències científiques defensen, els sistemes sanitaris basats en una Atenció Primària forta i de qualitat obtenen millors resultats en salut.

“Cal fer un canvi radical i estructural del model, cal un canvi de paradigma” i, per tant, comenta Fernández de Sanmamed, cal arribar a un consens a partir dels valors que ja s’han dibuixat. Com podeu consultar, els valors es divideixen en 11 punts essencials per al grup. Un grup que ha aconseguit ja les adhesions i col·laboracions del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), la Junta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i d’Economistes Davant la Crisis.

Un d’aquests valors demana “un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic”.

De fet, des d’Economistes Davant la Crisis asseguren que la manca de recursos ve condicionada per tres factors. Com explica Emili Ferrer, economista membre del grup, el primer factor és que són insuficients: “el sistema pot millorar moltíssim en eficiència de gestió de recursos que té i perquè hi ha unes carències importants en termes d’economia d’escala”.

Com segueix Ferrer, hi ha una diferència gairebé del 30% entre la part de la producció anual destinada a sanitat a l’estat espanyol i la que es dedica a Europa. Una advertència que fa Emili Ferrer però, a l’hora de parlar de dades, és que no són comparables per exemple Catalunya amb França i sí que ho seria amb Escòcia. Per què? La despesa sanitària d’Espanya és superior a la suma de les despeses sanitàries de les comunitats autònomes. A més, afegeix, que “la producció per habitant d’Espanya és el 76% de la mitja de la zona euro però quan comparem la despesa sanitària per habitant resulta que baixem al 64% de la mitja de la zona euro. No és que tinguem menys producció doncs és que directament li dediquem menys recursos”. A banda, també planteja que si es compara la pressió fiscal, la part d’impostos en relació amb la producció, hi ha una diferència considerable. A Espanya els ingressos de producció són del 34% mentre que la mitja de la zona euro són del 41%. Aquesta diferència és de 82.000 milions més. Ferrer comenta que “si equiparéssim el que s’ingressa tindríem per cobrir la despesa sanitària d’un any”.

Una salut integral, primarista, amb governança participativa i independent d’interessos

Els valors que el grup de debat ha volgut transmetre es divideixen en onze punts. Punts que comencen afirmant que la salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. I com “la salut és allò que importa”, aposten per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Davant d’això, veuen necessari revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals. Una idea que va lligada a crear un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Per aconseguir-ho, defensen que el què fa falta és que l’eix bàsic de l’atenció sanitària sigui l’Atenció Primària.

Una altra de les demandes del grup és que hi hagi participació dels professionals i la ciutadania en la governança i control del sistema sanitari públic. Al mateix temps, i després de les vagues i les mobilitzacions que han protagonitzat, una altra de les necessitats és que les persones treballadores del sistema tinguin garantida la qualitat de les condicions laborals, la qualitat de les condicions de treball, la defensa del prestigi professional, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*