“Parlem de drets humans però l’única mesura que garanteix llibertat, justícia i dignitat és la renda bàsica universal”

Daniel Raventós i Julie Wark defensen la instauració de la renda bàsica com a única manera de distribuir la riquesa de manera universal i evitant les relacions de poder desiguals que s'stableixen amb la caritat

Marta Curull
 
 

L’economista Daniel Raventós i la politòloga i antropòloga Julie Wark són els coautors del llibre ‘Contra la caritat’ (Arcàdia i Icària, 2019). Es tracta d’un estudi sobre els paranys de la caritat i la filantropia i proposen la renda bàsica universal (i incondicional) com a proposta mínima i “absolutament necessària” per a poder conquerir llibertats, drets humans i salut.

Des d’una concepció republicana de la ‘llibertat’, asseguren que els drets no poden ser si no es tenen les condicions materials cobertes i garantides. Per tant, proposn una redistribució fiscal que permeti que tothom tingui la seva supervivència garantida, per no haver de dependre de feines miserables per sufragar condicions de vida, a la seva vegada, també miserables.

Per què esteu en contra de la caritat?

Julie Wark (JW): Per respondre a aquesta pregunta, començaria parlant dels 26 bilionaris que controlen la riquesa del món i que no paguen els impostos que, creiem, els correspondria. Això es tradueix en menys serveis públics i, per tant, en molta gent que mor abans de temps. Fins i tot a ciutats com Barcelona hi ha una diferència abismal entre rics i pobres i les taxes de mortalitat.

La caritat funciona com una manera de tapar la manca i pèrdua de serveis públics. Els rics fan la seva, participen del poder i fan política unilateralment, però ho tapen amb la caritat. I la relació que s’estableix a través de la caritat és molt desigual: hi ha una persona que dóna, però dóna el que vol donar, quan vol donar i on vol donar. I la persona que rep, no decideix res. És una relació terrible de poder i humiliació per a la persona que necessita rebre.

Podríem considerar que la caritat és una manera de blanquejar el capitalisme? De passar funcions, que haurien de ser públiques, a persones particulars?
JW: Aquest és un altre tema. Sobretot si parlem de filantropia, on es donen moltes concessions d’impostos. Però la caritat també genera un caldo de cultiu ideal per a la corrupció, sobretot en àmbit humanitari. Als indrets amb les pitjors condicions del món, com a Haití, després del terratrèmol del 2010, la corrupció és galopant.

Quan dieu, ‘enlloc de caritat, justícia’, proposeu com a alternativa la renda bàsica universal

Daniel Raventós (DR): La renda bàsica universal és una assignació monetària pública per a tota la població. Aquesta és la gran diferència amb tots els subsidis que coneixem, que estan subjectes sempre a algun tipus de condicionalitat. Ja sigui l’atur, el risc d’exclusió, la viduïtat… Però la renda bàsica universal és per a tothom, sense excepcions. Va ser el gran revolucionari Thomas Paine, qui va posar les bases de la renda bàsica, deixant clar que no era caritat, sinó justícia.

D’aconseguir-se, atribuiríem drets a la vida, i no a la feina o a les condicions

DR: Partim d’aquesta base, sí. Prenem la filosofia republicana i la seva concepció de llibertat, segons la qual no pots ser lliure si no tens les condicions materials d’existència garantides. Aleshores, fixem-nos en la diferència entre la caritat, una relació entre desiguals, i la renda bàsica, que és un dret de ciutadania.

Molts dirien que si donem diners pel simple fet de viure, ningú no treballarà

JW: És el tòpic de sempre, però no és veritat. En Daniel i el seu equip han fet estudis sobre això i determinen que vora el 70% de persones treballarien igual si rebessin la renda bàsica. Però això ens planteja un debat interessant, que és el del treball de cures. Amb una renda bàsica, la feina de casa, de cures, per fi estaria reconeguda coma feina. És, políticament, molt important.

DR: Si alguna cosa constaten els experiments pilots que s’estan fent arreu del món, justament és que la gent no deixa de treballar. Aquesta és la gran preocupació de molta gent quan es parla sobre que els pobres rebran una assignació. Però pensem-hi: a ningú no li preocupa què faran els rics.

JW: Al contrari del que es pensa, la renda bàsica dóna a la gent la possibilitat de ser ciutadans i formar part de la ciutadans. Normalment, quan no tens feina, no pots pagar el lloguer, estàs deprimit, a casa. Però una assignació dóna la tranquil·litat per poder buscar feina, ser més socials. I és que els humans, normalment, necessitem treballar.

Potser, fins i tot, si no has de treballar per sobreviure, podries tenir una feina més creativa, aprofitant el temps per a dedicar-lo a tasques més útils

DR: Efectivament. Una de les coses que constata l’experiment fet a Namíbia és que quan la gent no té l’angoixa permanent de trobar una feina, que a més normalment serà de merda, allibera un esperit de tranquil·litat que els permet fer activitats que abans no podien fer. No les podien fer perquè es passaven el dia buscant feina o bé, estaven 12 hores diàries en treballs miserables. Tots els experiments coincideixen en que la salut mental incrementa de forma impressionant.

ESCOLTA L’ENTREVISTA SENCERA A RÀDIO TERRA

Parles d’experiments. Tots els assajos que s’han fet són mers experiments o hi ha algun indret en que s’apliqui plenament la renda bàsica?

DR: L’únic lloc del món que porta més de 30 anys, no amb un experiment, sinó amb una realitat que s’assembla molt a la renda bàsica, és Alaska. Però amb una gran diferència: nosaltres proposem que s’assoleixi mitjançant una gran reforma fiscal que redistribueixi la riquesa, de tal manera que, encara que tothom rebi la renda, els rics no hi guanyin, sinó que hi perdin. En canvi, a Alaska, ho fan mitjançant una fundació privada. Tots els beneficis que rep al cap de l’any es reparteixen entre tota la població i solen rondar els 2.500 dòlars anuals. Amb això, han aconseguit ser l’estat d’EEUU més igualitari.

La renda bàsica que proposeu vosaltres sí que garanteix viure: cobreix les necessitats, ni que sigui les més bàsiques

DR: Bé, nosaltres no parlem de necessitats bàsiques, sinó d’existència material garantida. És un concepte republicà. Per concretar-ho en una quantitat econòmica per a les nostres societats monetaritzades, usem l’indicador del llindar de la pobresa. Es tracta d’un indicador oficial, molt difícil de manipular, perquè depèn del PIB. En el cas de Catalunya, parlaríem d’una quantitat que actualment oscil·laria entre els 700 i els 750€ mensuals per a totes les persones adultes i una quantitat inferior per als menors d’edat. Normalment es tracta del 60% de la renda mitjana.

L’altre gran qüestionament que planeja sobre la renda bàsica és que no seria possible perquè deixaria les arques públiques sense diners. Aquest és un altre tòpic? Defenseu que és finançable

DR: No només això, sinó que dediquem una part important del llibre a mostrar, amb números, com és possible donar una renda bàsica igual al llindar de pobresa a tota la població, mitjançant una reforma fiscal. I ho fem sense tocar ni un duro dels diners que ja estan pressupostats i, inclús, sense tocar el que està destinat a la Casa Reial i l’Exèrcit, quantitats que podrien perfectament ser retallades per higiene pública. És més, tampoc no tenim en compte l’increïble frau i evasió fiscal que amaga l’IRPF.

Si prenguéssim tots aquests diners, finançar la renda bàsica seria encara més fàcil. I si el regne d’Espanya tingués el mateix frau fiscal que la mitjana de la UE -no diem ni tan sols que desaparegui- finançar la renda bàsica seria cosa de nens petits.

La segona part del llibre es diu ‘Solució parcial’. Per què no és una solució total?

DR: Perquè seria part d’una solució que constaria de moltes mesures. La renda bàsica no acabaria amb la discriminació ancestral de les dones. Tampoc amb el control de les multinacionals ni regularia la política monetària. La renda bàsica seria una política econòmica que no podria resoldre un munt de problemes pels quals no està dissenyada.

És solució parcial perquè toca només coses concretes o també perquè en el fons no ens fa canviar de sistema?

DR: Per suposat. És una mesura que milloraria la societat si es fes mitjançant una reforma fiscal, perquè d’altra manera no ajudaria a combatre la desigualtat. Amb una renda garantida passaríem de tenir un dels pitjors índex de desigualtat de la UE a un dels millors, al nivell de Dinamarca, Suècia o Finlàndia. Però, efectivament, no acabaríem amb el capitalisme. Per fer-ho necessitem moltes coses i la renda garantida seria només una mesura de resistència.

JW: Però ajudaria a aplanar el camí, perquè seria l’única mesura que seria universal. I la universalitat comença amb la concepció d’igualtat i justícia.

Ens igualaria a totes les persones de la societat

DR: La concepció de llibertat que s’ha imposat és la del liberalisme; una concepció que no només parla de llibertat sinó de la propietat, exclusiva i excloent, que ha aconseguit separar la llibertat de les condicions materials d’existència: és igual on visquis, el que sigui de la teva vida, tens formalment reconegudes una sèrie de llibertats. Aquest ha estat l’èxit històric del liberalisme, ja que fins fa poc, la teoria republicana deia que no podies ser lliure si no tenies les garanties materials garantides. I per això només podien ser lliures els rics i la resta feia el que volgués l’amo, que és qui mana en les condicions d’existència.

JW: És el mateix que quan parlem de drets humans. Són només paper mullat: tothom en parla, inclús les persones de dretes, però si volem tenir drets humans de veritat, hem de pensar en garantir tres coses: la llibertat, la justícia i la dignitat. I l’única mesura al món que té la universalitat per garantir aquests tres grans reptes és la renda bàsica.

Què ens cal per aplicar-la?

JW: Voluntat.

DR: Que la població vulgui. Però per a mi es molt esperançador que la gent, com més coneix la proposta, més partidària n’és. Si no coneixes els detalls, és fàcil fer demagògia: que si no es pot finançar, que si la gent no treballarà, mantindrem els ganduls, els migrants vindran i les dones tornaran a les llars. Però les objeccions o suposades objeccions demagògiques són molt fàcils de vèncer.

JW: Per parlar d’aquest tema ens cal, primer, ètica. Preocupar-nos pel fet que molta gent no tingui per menjar o que estiguin tancats a camps de refugiats. Per poder parlar de la renda garantida, primer cal una educació per valorar-la i preocupar-nos per nosaltres, els éssers humans, com si fóssim tots de la mateixa família.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*