El dissabte 7 d’octubre prop de 2 milers de persones amb problemes de salut mental, les seves famílies, professionals i agents i institucions implicades havien de reunir-se, en aquesta ocasió, a la ciutat de Girona per celebrar junts el Dia Mundial de la Salut Mental el 10 d’octubre. Aquest any això no serà possible, les entitats organitzadores (Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i Comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines) hem decidit suspendre els actes programats durant tota una setmana incloent l’acte central previst pel passat dissabte dia 7.
El lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones. Arran dels fets succeïts el passat 1 d’octubre a Catalunya, i atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent, hem decidit que no podíem celebrar res. Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania.
Un dia encara no prou llunyà, les persones amb un problema de salut mental van ser ciutadans privats d’identitat i de paraula. Persones excloses i recloses. Els seus drets anaven per ramals sinuosos i allunyats dels de la resta. La història recent ens il·lustra en conquestes molt significatives per apropar-los als drets bàsics, com va ser la llei Basaglia a la Itàlia dels anys 70, que va dictar el tancament dels hospitals psiquiàtrics (vigents encara a alguns territoris de Catalunya) i la prohibició d’internar ningú de per vida en contra de la seva pròpia voluntat, o la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (2006) de l’ONU que va més enllà i suposa un nou marc en relació a la promoció dels drets, il·lusionant i ambiciós, que encara planteja grans reptes a assolir.
Hereus, i orgullosos, d’aquelles conquestes, propugnem que la defensa dels drets bàsics de les persones amb un problema de salut mental, alguns tan bàsics com el de decidir sobre el propi projecte de vida, han de ser un imperatiu legal i ètic. Ho és per salut, perquè quan les persones exerceixen la seva ciutadania, el seu patiment disminueix i parlem d’un apoderament major, però també ho és per justícia social, per dignitat i per democràcia. Per salut de la democràcia.
Aquests dies, però, assistim esfereïts i perplexos a un nou escenari on la societat catalana en el seu conjunt ha estat víctima d’una vulneració indiscriminada d’alguns dels seus drets més fonamentals. Aquesta situació d’excepcionalitat, doncs, ens impedeix enguany trobar-nos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, una trobada festiva i reivindicativa que cada any ens serveix, per una banda, per posar en valor la conquesta de drets de les persones al voltant de valors com la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i d’opinió, el reconeixement de la diversitat, la salvaguarda de la integritat física i emocional, o la inclusió plena de totes les persones en la comunitat i, per l’altra, per assenyalar mancances, necessitats i reptes.
La vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental. Per això avui sentim dolor i impotència, però sobretot molta tristor. Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena.
