Actualitat

Sobre la vaga de l’atenció primària i comunitària: sense canvi de model, l’acord no té massa futur

Afortunadament s’ha acabat, almenys pel que fa a l’ICS, la vaga de l’atenció primària. Una protesta que ha aplegat una part molt notable del sector i que sembla que, en general, ha estat rebuda amb comprensió per bona part de la ciutadania. Però a alguns ens neguiteja pensar que l’acord entre les parts, sigui més conjuntural que no pas definitiu.

Establir un temps mínim per visita presencial de 12 minuts pot semblar raonable, sobretot en situacions de precarietat accentuada com les que han experimentat molts dels professionals de la sanitat des de fa anys. Ens temem però que difícilment resoldrà els problemes que afronten els serveis sanitaris públics i, en particular, l’atenció primària i comunitària.

Es tracta d’una mesura que, com qualsevol altra, no està exempta de potencials efectes adversos, com ara les ineficiències associades a la rigidesa de les agendes, perquè la variabilitat de les demandes dels pacients requereix més aviat flexibilitat i en alguns casos, fins i tot, major capacitat per poder escurçar-les i eliminar així actuacions innecessàries o impertinents.

Tot i que el més rellevant és que incrementar sense més la durada de la visita no està gens clar que contribueixi, per exemple, a augmentar l’autonomia dels pacients, una de les dimensions més remarcables de la salut, ans al contrari, pot incentivar una dependència que a més d’estimular la demanda, sigui o no pertinent– atiï un intervencionisme excessiu i també perillós per a la salut, com a conseqüència, entre d’altres, del sobre diagnòstic i de la medicalització inadequada, factors que han contribuït que la iatrogènia, el dany ocasionat per les pràctiques mèdiques i sanitàries, sigui un dels problemes principals de salut pública de les nostres poblacions.

És clar que en certa manera honora els vaguistes anteposar una reivindicació sobre la qualitat del servei a reclamacions més corporatives però igualment legítimes, com ara l’increment salarial o la millora de les condicions laborals. Tot i que la manca d’atractiu professional és un dels factors determinants dels problemes de l’atenció primària i comunitària en l’actualitat.

Un atractiu professional que no és fàcil d’incrementar en les circumstàncies actuals. Ja sigui per limitacions pressupostàries — que en darrera instància són polítiques — com per les mateixes expectatives dels implicats. Perquè un dels estímuls professionals convencionals, a més de la remuneració, és el prestigi que la pràctica a l’àmbit de la primària no acostuma a proporcionar en un marc de visió hospitalocentrista del sistema sanitari. Però encara és més greu la insuficiència del model de professional de l’atenció primària com a referència orientativa. Perquè el pacient és més que portador d’un o de diversos òrgans i teixits alterats, més que un ens que pateix una o més d’una malaltia, és una persona els aspectes somàtics, psíquics i socials de la qual són inseparables i tots ells afecten la seva salut i les seves malalties.

Convindria doncs tenir clar cap on hauria de desenvolupar-se el sistema sanitari i assumir les deficiències i les limitacions actuals que no són, en molts casos, només atribuïbles a la precarietat laboral i a la migradesa de recursos. Perquè se segueixen fent massa coses que, en el millor dels casos no són útils per a la salut dels pacients atesos, activitats que generen llistes d’espera i de vegades efectes adversos injustificables. Perjudicis que encara són agreujats si es recorre a la denominada medicina defensiva — per evitar eventuals litigis i reclamacions– o si se segueixen acríticament guies i protocols. Sovint escoltem que si els metges tinguessin més temps per escoltar els pacients no receptarien tantes medecines. Però lamentablement la informació disponible ens diu, que allà on s’ha estudiat, els metges interrompen els pacients al cap de vint segons de començar a parlar. Ningú no ensenya els metges a escoltar. I ens costa aprendre.

Tal vegada l’autèntica promoció d’una veritable atenció primària i comunitària pugui contribuir a trobar una sortida viable. Tot i que el repte és enorme, perquè la idea que la medicina ho pot tot, que curiosament conviu amb una banalització de la pràctica sanitària segons la qual no hi ha cap perill en fer qualsevol intervenció, ha calat massa. I no solament en la població. I l’atenció primària i comunitària no pot competir amb la medicina especialitzada i hospitalària amb l’ús necessari — però només quan cal– d’intervencions més o menys espectaculars, l’impacte de les quals sobre la salut global no ho és tant.

De vegades pensem en l’atenció a la salut comunitària per part dels serveis sanitaris com una mena d’activisme social i polític que, en el seu cas, pertoca als professionals i treballadors en la seva dimensió ciutadana, com tothom. Més important és tenir realment en compte les condicions de vida i de treball dels pacients a l’hora d’atendre’ls, perquè no és el mateix un malalt diabètic que no té problemes familiars, ni laborals ni econòmics, que una pacient diabètica a l’atur i en risc de desnonament. Sense oblidar que col·laborant amb la comunitat es pot contribuir també a millorar la salut.

L’autonomia de gestió dels equips és un dels altres elements a tenir en compte. Segurament és més eficient que els professionals gestionin les seves agendes que no pas es fixin uns temps de visita. Però és clar que autonomia implica responsabilitat i assumir les conseqüències de les pròpies decisions. Una manera de fer que és pròpia de l’exercici laboral que considerem professional, perquè la professionalitat no és només competència tècnica, també és capacitat d’assumir responsabilitats. Tant pel que fa als clínics –que, per cert no són només metges– sinó també pel que fa al conjunt de professionals, incloent-hi als directius i gestors. Més que fixar un nombre màxim de pacients per metge i dia o establir un temps estàndard per visita, el que caldria és analitzar localment les càrregues de treball assumibles sense risc de pèrdua de qualitat I seguretat, evitant així rigideses que posen en perill les mateixes virtuts de l’atenció primària. Satisfer la longitudinalitat i la continuïtat requereix a més dels recursos adequats el compromís de tots els actors implicats.