Per sortir de la crisi en què es troben avui els sistemes públics de salut caldrà desterrar el mite, sostingut – interessadament – de fa molts anys, que aquests sistemes, amb valors, objectius, planificació i organització, són els millors per la salut de la població. Aquesta creença està ancorada en el segle passat. Els Sistemes actuals de Salut del nostre món desenvolupat estan al servei de la malaltia i dels interessos de mercat i corporatius. No estan per la Salut.
La Sanitat amaga els seus problemes darrere de la falta de recursos quan el veritable problema de la pèrdua de qualitat i la insostenibilitat és l’actual model de Sistema Públic centrat en la malaltia quan ja està instaurada, l’alta tecnologia i el fàrmac, a més de no fer front a la majoria dels determinants de la salut que estan fora del Sistema sanitari, que són socials i econòmics.
Ara resulta que ens falten cada any 5000 milions d’euros en sanitat pública a Catalunya per comparar-nos amb altres països d’Europa, això segons l’estudi presentat recentment pel “Cercle de Salut”. Aquest estudi titulat La malaltia de la sanitat catalana. Finançament i governança, ha estat realitzat per dos prestigiosos economistes de la salut, el seu títol prometia, ja que sembla reconèixer, amb el terme malaltia, el que en diem crisi profunda del Sistema, però, com bons professionals no qüestionen la “política”, ni els valors i si el model del Sistema en crisi és avui l’adequat per la salut. L’estudi se centra a comparar els nostres recursos amb els dels altres països i comunitats semblant a les nostres i quantifiquen que estem pitjor (la part del finançament) però la part anunciada al títol sobre governança ocupa dues pàgines de les 125 de l’estudi, amb recomanacions altre cop genèriques: cultura sanitària de la ciutadania, millors polítiques i gestió, més eficients, etc.
Estaria bé estendre aquesta part i fer propostes de com gastar millor (en resultats de salut de la població) aquests recursos que ens falten o seguir amb el model que prioritza l’atenció a la malaltia instaurada, els fàrmacs, l’hospital sofisticat, l’alta tecnologia, etc. és a dir el mite de la medicina, per contes de prioritzar els recursos (a més de la lluita contra els determinants negatius, econòmics i socials, de la salut) i en la salut pública, la prevenció (amb evidència científica) i la promoció de la salut, en l’Atenció Primària i Comunitària, en l’apoderament dels ciutadans i ciutadanes i en el bon tracte i condicions laborals dels treballadors del Sistema. Respecte a la importància de l’Atenció Primària per la salut de les persones recentment el FOCAP ens recorda els fonaments de la gran mestra Barbara Starfield.
Cada vegada són mes les veus que reivindiquen avui aquest canvi de paradigma en la Salut, en les prioritats de despeses dels diners públics, en l’avaluació transparent dels resultats en salut i benestar, en la disminució de les desigualtats socials en salut, en l’eficiència i sostenibilitat del Sistema, en la seva qualitat (no tan mesurada en casos mediàtics i tractaments sofisticats que alimenten el “miratge”) sinó qualitat en l’accessibilitat al Sistema com: llistes d’espera, accés a urgències, resolució, agilitat de processos, satisfacció percebuda de ciutadania i de professionals. Crec que aquestes propostes són urgents per no seguir en el camí equivocat.
