La tragèdia de les residències de gent gran a Espanya té molts noms propis, però a Barcelona destaquen per ara dues: Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola. O més aviat un: Eulen, el gegant multiserveis que es feia càrrec de tots dos geriàtrics fins que la Generalitat el va apartar de la gestió per unes mancances en l’atenció a les que ara veuen indicis d’irregularitats. Un revés que suposaria a penes una rascada per una empresa espanyola que va ingressar més de 1.500 milions d’euros el 2018 amb un model de negoci basat en contractes públics de tota mena (des de la neteja fins a la seguretat, l’educació o les residències) i que conviu des de fa anys amb una llarga i aferrissada batalla pel seu control lliurada pels fills del fundador, David Álvarez Díez.
Eulen Sociosanitarios SA, la filial del grup per a l’àmbit del sector sanitari i de serveis socials, no aporta informació sobre el nombre de geriàtrics que gestiona. A Catalunya són set, segons ha pogut saber eldiario.es, tots ells de titularitat pública i guanyats en concursos en què la proposta econòmica sol tenir un pes determinant. La gestió de Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola la va assumir en 2017, després que la Generalitat suspengués el contracte a la que aleshores era gestora, una UTE controlada per la constructora OHL, també per denúncies de maltractaments vers les persones grans.
En aquesta ocasió, la Generalitat va intervenir dos geriàtrics durant l’epidèmia en detectar deficiències en el tracte a la gent gran, com va passar en total en 14 residències catalanes. Però després els va obrir un expedient sancionador en detectar irregularitats que podien anar més enllà. Els familiars, que han portat el cas als tribunals, denuncien una total opacitat informativa durant març i abril, símptomes de desnutrició i deshidratació dels usuaris i un incompliment de les ràtios de gericultors per ancià que van provocar “seriosos problemes” a la higiene, la medicació i la cura en general de la gent gran durant aquests dies. Així ho detallen en una carta que van fer arribar fa uns dies al president Quim Torra i que ha pogut consultar aquest diari. En total van morir 24 persones en Bertran i Oriola i 22 en Mossèn Vidal i Aunós.
“Eulen sol entrar amb tot quan assumeix la gestió d’un centre. Sovint no respecta els acords dels treballadors i no dubten alhora rebaixar la qualitat de l’atenció a les persones per millorar l’oferta i treure més benefici”, resumeix una treballadora amb anys d’experiència en el sector, tot i que reconeix que aquesta és la pràctica habitual de les grans multinacionals que han desembarcat al sector (sense anar més lluny, aquestes dues residències ja patien manca de personal i deficiències en les instal·lacions amb l’anterior gestora, OHL).
Els comptes publicats per Eulen Sociosaniarios SA mostren un volum de negoci de 127 milions d’euros en 2018, amb uns beneficis de 4,4 milions. Unes xifres que contrasten amb les despeses de personal: el sou mitjà dels seus 5.800 treballadors (estimat, de manera aproximada, a partir de les seves despeses de personal declarades) és inferior als 18.000 euros anuals, molt lluny de la mitjana espanyola. Destaca també que més del 40% del personal no és fix. eldiario.es s’ha contactat amb l’empresa per a aquest reportatge, però per ara no ha obtingut resposta.
L’hereva contra els ‘díscols’
El que ara és el Grup Eulen, un conglomerat que dóna feina a 85.000 persones en una quinzena de països de tot el món i factura 1.500 milions -segons les dades que ofereix la pròpia companyia- té el seu embrió a la Central de Neteja El Sol, fundada per David Álvarez Díez el 1962. Des del sector de la neteja, aquest empresari lleonès va anar ampliant els horitzons de la firma i va fer un salt determinant en fundar el 1974 Prosesa -l’actual Eulen Seguretat-, la divisió amb la qual va conquistar l’incipient mercat de la vigilància privada.
Sense massa projecció pública, el nom del Grup Eulen (amb seu a Madrid des de 1982) es va anar convertint a poc a poc en un dels més habituals en les contractacions de serveis públics per part d’administracions autonòmiques i ajuntaments. A més de la neteja (des d’hotels fins a hospitals) i la seguretat, la llista de serveis que ha arribat a oferir és gairebé interminable: teleassistència, jardineria, assistència mèdica en empreses, escoles infantils, menjadors, residències, pisos de persones amb discapacitat, ambulàncies, manteniment de tota mena d’infraestructures…
El 2009 va desembarcar als Estats Units en adquirir la signatura Asmo, responsable del handling (la gestió d’equipatges) en tretze aeroports de país, entre ells el JFK de Nova York. Aquest fita per a l’empresa va coincidir però amb l’inici de l’agra batalla de cinc dels seus fills, els que ell mateix va anomenar els díscols (Joan Carles, Pau, Emilio, Elvira i Marta), contra ell i dos fills (Jesús David i María José). Els crítics van tractar de desplaçar en el control de l’empresa i ell, als seus 82 anys, va respondre fent-se administrador únic i creant una societat patrimonial per mantenir les regnes amb la seva filla.
Aquesta societat, Daval Control, és avui encara la que posseeix el 58% de les accions d’Eulen, i està controlada per María José Álvarez, presidenta del grup. Els díscols, per la seva banda, controlen la resta de la companyia a través d’una altra patrimonial fundada pel seu pare, El Ginebre, i en la qual sí que van aconseguir fer-se amb la majoria. Aquesta signatura és la que està darrere de la marca de vins Vega Sicília, així com de la càrnia Valls de l’Esla.
“Dono gràcies a Déu perquè el conflicte familiar i empresarial ho puc solucionar en vida”, expressava Álvarez als seus afins a l’inici de les disputes, segons informava El País . Però no va ser així, més aviat al contrari. La seva mort el 2013 i el posterior repartiment de l’herència va empitjorar la disputa, que es va acabar dirimint als jutjats. Un dels últims capítols de la contesa es va resoldre al Suprem, que va rebutjar la revocació per ingratitud d’una donació d’1,5 milions per part dels cinc fills al seu pare entre 2005 i 2008.
Álvarez, contra les pujades d’impostos
Tant David Álvarez, primer, i María José Álvarez, després, com el conjunt de la companyia, han mantingut sempre un perfil baix quant a la seva exposició pública. No obstant, això no ha evitat que el Grup Eulen hagi aparegut sovint vinculat amb denúncies i reclamacions de caràcter laboral. La més sonada i recent va ser la vaga de vigilants de l’aeroport del Prat a Barcelona, amb sous d’entre 900 i 1.100 euros al mes i jornades que es podien estendre fins a les 16 hores per poder completar el salari amb les extra.
Aquests dies, passat el pitjor de l’epidèmia de COVID-19 a Espanya, María José Álvarez ha trencat el seu habitual silenci per concedir algunes entrevistes i aportar la seva visió sobre la situació econòmica de l’empresa i de país en general.
A diferència d’altres grans sectors, el Grup Eulen ha mantingut el 75% de la seva activitat, ja que la majoria dels seus llocs de treball són essencials. 2.200 dels seus empleats s’han contagiat per coronavirus. Un jutjat de Gran Canària va arribar a obligar la signatura a proporcionar EPI als vigilants de l’Hospital Universitari Doctor Negrín. Sobre aquesta escassetat, Álvarez assegura en Expansió que van importar material de la Xina i Corea del Sud a preus “desorbitats”, però que va arribar un moment en què van deixar de rebre.
Sobre el futur econòmic d’Espanya, no es va tallar el passat 18 de juny a l’hora de llançar crítiques vetllades a les actuals polítiques de govern. En amb prou feines 6 minuts d’intervenció en el fòrum Empreses Espanyoles Liderant el Futur, convocat per la patronal CEOE, es va queixar de la “inseguretat jurídica” viscuda durant aquests mesos de continus canvis normatius en el sector sociosanitari i va atacar de front les propostes de pujades d’impostos de l’Executiu (encara que PSOE i Podem després retirarien l’impost a les grans fortunes del pacte de reconstrucció).
“Quan es parla de pujades d’impostos crec que qualsevol empresari o treballador no pot evitar mirar amb cara de sorpresa”, expressava. I assegurava que ja els ha costat bastant assumir la pujada del salari mínim en un model d’empreses, les de serveis, la facturació correspon en un 90% als costos. “Venim d’assumir una pujada del 22,7% i un 5,5% el 2020. Algú pensa que aquestes empreses es troben en condicions d’assumir qualsevol tipus de cost, sigui impositiu o d’un altre tipus?”, Es preguntava.
