Entrevista

“No es va fer una anàlisi detallada del Segrià per fer el canvi de fase, es van basar purament en criteris econòmics”

La presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Montserrat Gea, atribueix el rebrot inesperat al Segrià al fet que no es fes una anàlisi detallada de la situació del territori abans del canvi a la fase de ‘represa’. Considera que davant la possibilitat que es produeixi un nou brot al setembre o octubre cal fer una “inversió real” en recursos humans tan als hospitals com als centres d’atenció primària com als sociosanitaris. Assenyala també que una major inversió en salut pública i una bona vigilància epidemiòlogica adequada hagués evitat el confinament perimetral de la regió de Ponent.

Com estan als ànims entre el personal d’infermeria al Segrià?
Ara la situació epidemiològica està més estabilitzada. Però tenim un gran esgotament físic i emocional. Hem treballat amb molta pressió durant la primera onada i, amb els rebrots de les últimes setmanes, moltes infermeres han hagut de posposar les seves vacances. També han hagut de doblar torns, perquè no hi havia prou personal per fer front a aquests rebrots i les obertures de plantes i, per tant, el cansament s’ha fet palès. Esperem que aquestes mesures de desconfinament que s’han implementat ara al Segrià no facin que hi hagi un altre rebrot i que entre tots plegats hàgim après que no és bo precipitar les coses, fer reunions amb molta gent i que és important que tothom respecti les mesures que es recomanen des del Departament de Salut per evitar que es torni a produir una situació similar.

El rebrot ha agafat el personal a contrapeu.
Sí, i el principal problema és que hi ha una manca estructural d’infermeres. Pel que fa a les ràtios d’infermeres que hi ha als hospitals i als centres d’atenció primària estem a la cua d’Europa. Hi ha poques infermeres per atendre als pacients que ingressen amb simptomatologia de covid-19, tenen unes necessitats elevades de cures d’infermeria i això fa que aquestes hagin de doblar torns. Si al setembre o octubre es produeix una altra onada, cal que hi hagi una inversió real en recursos humans, a tot arreu: als centres hospitalaris, a l’atenció primària, als centres sociosanitaris… el personal d’infermeria té unes càrregues de treball molt elevades a causa d’aquestes mancances estructurals de personal. I tot això ho arrosseguem des de les retallades del 2008.

És encara més problemàtica la falta de personal particularment a Lleida que a la resta de Catalunya? Pel que fa als metges, un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) assenyala que Lleida és la província amb més fuga de metges. Això també passa amb les infermeres?
Amb les infermeres es produeixen dos fenòmens. Per una banda, hi ha una fuita d’infermeres perquè s’ofereixen condicions millors en altres llocs. Per l’altra, i és el principal problema, no hi ha una inversió en personal d’infermeria. A escala de tota Catalunya també hi ha una manca d’inversió en infermeres, però en el cas de Lleida la situació és molt pitjor. Les altres províncies tenen facultats i escoles d’infermeria que proporcionen un gran volum d’infermeres cada any, mentre que a Lleida només hi ha una facultat d’infermeria que només proporciona 60 infermeres a l’any, que no són suficients per cobrir totes les jubilacions que es produeixen. Si comparem la província de Lleida amb la resta de Catalunya, veiem que hi ha una manca d’inversió en la formació d’infermeres joves. A Catalunya, la província de Lleida és la que té un territori més ampli per cobrir en necessitats de salut de la població, però es fa una inversió mínima en la formació d’aquestes noves infermeres. En el cas dels metges, el problema que hi ha és que aquests marxen a altres territoris, el problema que tenim nosaltres és que les infermeres ni tan sols arriben a Lleida.

Durant la pandèmia hi ha hagut reforç en el personal d’infermeria?
Sí, però el problema és que les persones que es van incorporar com a voluntàries per donar suport assistencial durant la pandèmia eren persones que ja tenien una altra feina i afegien una segons jornada laboral a la seva jornada pròpia. O eren persones que es dediquen a altres àmbits, com bombers que també són infermers i s’incorporaven per donar aquest suport. També es van incorporar algunes infermeres d’Andorra o professors de la facultat d’Infermeria, que combinaven les classes online amb la pràctica assistencial. Per tant, les persones que es van incorporar ja tenien feina i, a més, ho van fer de manera temporal. També vam comptar amb l’ajuda dels estudiants d’infermeria. Des del govern eren absolutament conscients que a la crida de professionals i voluntaris contestaria poca gent, perquè no hi ha atur d’infermeres, a causa d’aquesta manca d’inversió que comentava.

Com ho han fet amb aquesta falta de personal durant els mesos àlgids de la pandèmia i amb els rebrots de les últimes setmanes?
Pel que fa a l’atenció primària, s’ha fet una replanificació dels serveis. No hi ha centres que hagin tancat completament, sinó que cert personal s’ha distribuït en altres centres i s’han tancat alguns serveis concrets. En l’àmbit hospitalari, s’ha demanat al personal que posposés les seves vacances i que doblés torns, treballant entre 14 i 17 hores diàries.

Què creu que es va fer malament perquè s’hagin produït tants rebrots a Lleida?
Quan es va passar de la fase 2 a la 3 no complíem els requisits, i després es va passar de la fase 3 a la fase de represa en 24 hores, quan no s’estava preparat. Estàvem rebent un nombre molt important de població migrant que treballen com a temporers i viuen en unes condicions que propicien que el virus es propagui. No es va fer una anàlisi detallada del nostre territori per fer el canvi de fase. Es van basar purament en criteris més econòmics o centralitzats, en veure les necessitats de ciutats com Barcelona, que estava en la mateixa fase que nosaltres, i no es va fer una lectura específica del nostre territori.

Hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible

Com és que no es va prevenir la situació dels temporers amb la pandèmia si fa tants anys que venen temporers per la fruita en aquestes dates?
Això no és cap novetat. Ja feia setmanes que la gent veia que hi havia temporers vivint al carrer en males condicions, i en les circumstàncies de la pandèmia encara més perilloses. El que s’ha fet és derivar tota la responsabilitat a les administracions locals que en veritat no tenen potestat per poder dictaminar qüestions relacionades amb la mobilitat i no tenen competències en salut. Penso que hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible al nostre territori.

El confinament perimetral s’hauria d’haver fet abans? Va faltar previsió per part del govern?
Crec que el confinament perimetral és una acció que s’ha de fer quan ja no ets capaç de controlar els casos. El que ha faltat, i això és global a tota Catalunya i a tot l’Estat, és una major inversió en salut pública. Si nosaltres tinguéssim un sistema de vigilància adequat, el confinament perimetral no hauria sigut necessari, perquè llavors s’hagués pogut fer el seguiment dels contactes cas a cas, que és que pertocaria. El problema és que durant molts anys, i especialment amb les retallades, s’ha estat invertint només l’1% de tot el pressupost global en salut en les qüestions relacionades amb salut pública. Quan ha arribat aquesta pandèmia del coronavirus, ens hem trobat que els serveis de vigilància i salut pública estaven en mínims de personal i això ha dificultat que es poguessin fer de manera adequada els seguiments amb garanties.

Ara s’està fent ja un adequat seguiment o rastreig dels contactes o encara és tot plegat poc estructurat?
Podríem dir que els seguiments han millorat, però aquestes millores no són millores estructurals, sinó temporals. Amb les millores temporals el que succeeix és que, si no se sostenen en el temps, l’efecte que creen és molt reduït. El que s’ha de fer és una inversió real en aquestes estructures de salut pública, de manera que si arriba un altre rebrot el setembre o octubre, com indiquen els experts, ja tinguem una plantilla suficient per a fer els seguiments dels casos de manera molt més mil·limetrada del que s’ha fet fins ara.

La ciutadania ha sigut prou responsable?
Jo crec que, en general, la gent ha sigut molt responsable, ha respectat el distanciament, el rentat de mans… però hi ha hagut alguns grups que podríem dir que la seva actuació ha sigut millorable. El desig de retrobar-nos amb la gent del nostre entorn ha fet que, a vegades, la gent fos poc conscient del problema. Grups especialment de gent jove, que s’ha reunit en espais tancats i sense mantenir les distàncies. Això ens ha de fer aprendre per a les pròximes vegades de ser molt més curosos en aquest sentit. Ens hem de reunir en espais oberts, amb distanciament físic i socialitzar-nos de forma segura.

Creu que la pandèmia pot servir per fer un replantejament del sistema de sanitat pública actual?
Jo espero que així sigui, perquè si no voldrà dir que no hem après res. Dels països que havien aconseguit controlar la pandèmia, som el primer que ha fet un rebrot important a tota Europa. Això vol dir que quan es van posar recursos a la primera onada l’únic que es va fer va ser posar ‘pegats’. El que s’ha de fer ara és veure on ha fallat el sistema. Tots tenim a la retina que, quan es van tancar tots els pavellons d’Ifema, les infermeres explicaven per les xarxes socials que les havien acomiadat a totes. El que s’hauria d’haver fet és recol·locar aquestes infermeres en altres serveis on faltava gent, com en la vigilància dels rebrots perquè no es tornin a produir. S’hauria d’haver aprofitat que es tenien persones preparades per donar resposta a les necessitats de la població i, en cap cas, rescindir els contractes d’aquest personal sanitari és una bona idea.

Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la

Quin impacte creu que han tingut les retallades en la gestió de la pandèmia?
Un impacte absolut. Quan hi ha una situació catastròfica, totes les responsabilitats recauen en els governs actuals, assenyalant la seva mala gestió, però la realitat és que els resultats que nosaltres tenim avui dia són el fruit de les retallades sistemàtiques que es van introduir l’any 2009 en tots els serveis públics. Les retallades el que fan és hipotecar les situacions que es puguin produir en un futur. Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la. També s’ha evidenciat en el nombre de sanitaris contagiats. Del total de casos positius de la primera onada, gairebé el 30% corresponien a personal de la salut. M’agradaria que donessin les dades segons categoria professional, perquè hi ha professional de la salut que estan 24 h al costat del pacient i que probablement són els espais que hem de reforçar d’alguna manera. S’ha evidenciat també la manca d’inversió en els serveis sociosanitaris i residencials, on s’han produït un nombre de contagis espectacular i també de morts, amb una incapacitat absoluta d’exercir cap control al principi de la pandèmia. Això ha de fer repensar com organitzem el sistema de cura pels nostres grans, com els cuidem i quins recursos invertim perquè tinguin una bona qualitat de vida en la darrera etapa de la seva vida.

Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?
Potser a nivell de les xarxes socials i d’imatge sí que és veritat que s’ha visibilitzat molt més la feina que fem al dia a dia, però també és veritat que el tracte per part de les administracions continua sent el mateix. A nivell dels usuaris, nosaltres sempre estem al seu costat i ells són molt conscients de l’acompanyament que fem i la professionalitat que proporcionen les infermeres amb les seves cures, però sembla que les administracions no acaben de ser conscients d’aquest fet i continuen caient en els mateixos paranys de jerarquies dels anys de la dictadura.