M’agradaria no haver d’explicar aquesta història. Va passar a Juneda, Borges Blanques, Torregrossa i Arbeca, quatre municipis grans en història i en vellesa, de la comarca de les Garrigues, regats per les séquies del Canal d’Urgell, on hi viuen un total de 13.700 persones.
Recordo haver estat a Juneda ja fa anys, acompanyat per companys del poble. Vàrem fer una excursió pel Parc de la Banqueta, 8 quilòmetres de parc pel camí seguint el canal, sota arbres majestuosos. Els seus salts d’aigua, les màquines històriques per aprofitar l’energia de l’aigua… Juneda és un poblet que vivia de l’agricultura. Però ja fa anys és cobejat per interessos industrials (d’aquests moderns, de “noves tecnologies”) que han crescut, a causa de la mala gestió i la corrupció en la política dels residus i les males polítiques agràries i ramaderes intensives i industrials a Catalunya, menyspreant la salut i el bé comú de la ciutadania.
Primer es va produir l’aparició a vàries persones d’uns bonys (quists i pústules) i molèsties a la pell. Després de visitar-se als serveis d’atenció primària varen ser finalment diagnosticats de cloracné, que és una afectació de les glàndules pilosebàcies de la pell produïda per algun producte químic com les dioxines. Recordem que el 2004 l’expresident d’Ucraïna, Viktor Yustucheiko, va ser enverinat per aquesta substància.
Després varen continuar apareixent altres patologies i efectes: mal de cap i cansament, dolors abdominals en les dones, diagnosticades d’endometriosi, augment d’avortaments espontanis i malformacions en els fetus. També a mitjà termini es va produir un augment molt significatiu de càncers, sobretot de mama i de fetge, i la població es moria abans de moltes patologies agreujades.
Investigades les causes pel Departament de Salut de la Generalitat amb l’anàlisi dels aliments, l’aigua i l’atmosfera, es va trobar a la sang de la població una contaminació greu, ja descrita feia anys en la població de Catalunya pel Dr. Miquel Porta en el llibre ‘Nuestra contaminación interna‘. En aquest estudi epidemiològic es van analitzar 19 compostos orgànics persistents en sang de la població adulta de Catalunya, i es va trobar una mitjana per persona d’11 compostos (de 3 a 19). Es van trobar més concentracions en gent gran, dones (per tenir més teixit gras), obesos i classes socials més desafavorides (segurament pel tipus d’alimentació). La via d’entrada al cos humà va ser en un 95% la ingesta d’aliments contaminats. En la nostra història es van trobar aquestes xifres agreujades en concentracions de dioxines, sent els més afectats els conreus, les granges de bestiar i les persones d’aquest territori.
Les dioxines són contaminants ambientals del grup de compostos orgànics persistents (COP). Són substàncies químiques que tenen un gran potencial tòxic (són també disruptors endocrins) i un cop penetren en l’organisme a través de la cadena alimentària, persisteixen en ell entre 7 i 11 anys. En aquest grup s’inclouen més de 500 compostos.
És coneguda i descrita l’evidència científica que les dioxines, igual que altres compostos orgànics persistents, són produïdes per la combustió de matèria orgànica. Així va començar la recerca del possible focus d’abocaments en el medi d’aquest tòxic i, en aquest territori, es va trobar almenys una empresa de tractament de purins que havia passat de cremar gas natural a cremar residus urbans i altres, molt rics, com se sap, amb matèria orgànica i altres materials (combustió de 40.000 Tm a l’any).
Aquests tòxics van passar al medi i, d’aquí, als animals i a les persones per via digestiva. Això va passar desapercebut, perquè la xarxa de control dels nivells de contaminació mesura òxids de nitrogen (NOx) i partícules en suspensió (PM10), produïts sobretot per la combustió de derivats del petroli, però no mesura ni es controlen altres contaminants molt tòxics, però menys freqüents.
Aquí podem recordar altres episodis d’intoxicació massiva per dioxines coneguts:
- 1949: Explosió a la fàbrica d’herbicides Montsanto.
- 1960: Bombardeig de la jungla amb “Agent Taronja” al Vietnam. Milers de criatures amb malformacions i 40.000 soldats americans afectats.
- 1976: El desastre de Seveso, a Itàlia, on es va produir un incendi en una fàbrica herbicides.
- 1998, 1999 i 2004, a Holanda, Bèlgica i Alemanya. 5.000 granges de pollastres i porcs clausurades el gener del 2011 a Alemanya per contaminació de pinsos amb dioxines.
La mala gestió del que és públic, la corrupció i la superposició dels interessos privats de lucre per sobre de la salut de les persones i del medi al final es paga molt car. Ho hem hagut de veure clarament amb la pandèmia de la Covid, i no ho veiem amb la pandèmia de la contaminació del medi i el model de producció i consum establert.
Amb els residus (polítiques i cultura d’un sol ús) també tenim una altra pandèmia. Cal prohibir, reduir, reparar, reutilitzar i reciclar. No podem seguir amb els “abocadors”, per controlats que es digui que estan, ni amb els eufemismes de recuperació energètica, cremant residus a cimenteres i altres combustions, com s’ha pretès en aquestes terres. Juneda és avui la història. I que fa el Departament de salut al respecte?
