Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ahir va començar la XXXIX Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) en la Universitat de Lleó. Hi participen prop de 600 experts per parlar de la gestió de la pandèmia, les desigualtats socials, el canvi climàtic, l’atenció a la fi de la vida i altres qüestions de salut global, com la violència de gènere.
Carmen Vives Cases, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant, ens explica com les conseqüències econòmiques i socials derivades de les mesures adoptades per contenir la Covid-19 -confinament, cessament d’activitats econòmiques i educatives- han intensificat la presència d’estressors relacionats amb aquest tipus de violència, com la inestabilitat econòmica, la limitació d’accés a recursos sociosanitaris o la convivència continuada amb els agressors.
La violència de gènere és una epidèmia a Espanya?
El terme ‘epidèmia’ s’aplica tradicionalment a les malalties infeccioses i, afortunadament, això no és una patologia transmissible. No obstant això, per les dimensions que ha adquirit -no només a Espanya sinó també en el món-, les seves diferents formes i la seva afectació a diversos col·lectius, estem parlant d’un greu problema de salut pública, que ha existit tradicionalment. I si bé sobre ell s’han fet diferents polítiques i intervencions, moltes d’elles ressenyables, segueix manifestant-se amb xifres alarmants.
La violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.
Com va influir una situació com el confinament sobre la violència sexual?
Durant els mesos de confinament es va observar un augment de la violència psicològica i sexual, el que es va traduir en un increment de demandes d’atenció psicològica, d’acompanyament i d’escolta i d’ajuda per cobrir les necessitats bàsiques de les dones i els seus fills i filles (habitatge, alimentació…).
No obstant això, una de les conseqüències més importants de les mesures de prevenció de la Covid-19 és que la capacitat dels serveis especialitzats que no impliquen una atenció d’urgència (detecció, campanyes de visibilització o conscienciació) va caure en picat amb la pandèmia. El missatge era ‘queda’t a casa’, de manera que evidentment les persones -i també els professionals- van deixar en segon lloc tot el que no fos coronavirus.
Tot això ha tingut greus conseqüències perquè la violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.
I com va afectar això a les denúncies realitzades durant el tancament?
Crida l’atenció que tot i que de març a juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35% en comparació del mateix període un any abans, els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual -en una proporció molt superior a la que es donava abans del confinament-.
La pitjor situació es donava en les dones que convivien encara amb els seus agressors. A més, moltes es van veure obligades a desenvolupar estratègies de mitigació de conflicte, una cosa que s’ha observat també en altres països. És a dir, que la major part de les amenaces, humiliacions o insults van quedar mitigats.
Les acusacions es van produir sobretot en aquelles que estaven en situacions de vulnerabilitat social, sense suports, amb fills dependents al seu càrrec o altres denúncies prèvies sobre altres parelles agressores o si els seus agressors ja tenien antecedents de maltractament sobre altres parelles. Aquests contextos socials van fer que, tot i les mesures de distanciament, que tenien moltes dificultats per sortir de casa o estaven obligades a viure amb ells, posessin una denúncia.
Del març al juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35%, però els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual.
Com ha estat la resposta sanitària a les víctimes durant la pandèmia?
El que ha passat amb la violència de gènere en realitat va passar amb tots els problemes que no eren el coronavirus. El servei sanitari, encara que normalment serveix com a suport important en la lluita contra la violència de gènere, en els primers mesos no ho va ser. Els casos de violència de gènere no van arribar; però això es va deure al fet que tant l’atenció primària com l’hospitalària es va reorientar exclusivament a la Covid-19.
Durant el confinament es va passar d’una sanitat centrada en l’individu a una centrada en la malaltia. A més, hi havia por de contagiar-se i la idea de no anar si no era una cosa urgent. També s’ha comprovat que la capacitat de resposta davant la violència va minvar per altres factors que vénen arrossegats des de fa molt de temps, com la manca de recursos o suport.
Pel que fa als més joves, ha augmentat en els últims mesos l’assetjament sexual en aquesta població?
En un estudi qualitatiu dirigit a professionals de la salut i joves de 18 a 35 anys hem trobat diferències molt interessants. Mentre els treballadors sociosanitaris consideren que la violència sexual va augmentar i es va intensificar en gravetat (per les demandes que van rebre), els joves tendeixen a pensar que va disminuir (ja que per a ells aquest tipus de violència es produeix en llocs d’oci, com una sortida nocturna ).
Però no és així, ja que depèn de la violència sexual de la que parlem. La que va augmentar va ser precisament la que es va donar en les relacions de parella, però també en l’entorn digital. Els continguts intimidatoris i inadequats a través de xarxes socials o missatgeria o amenaces i humiliacions relacionades amb la vida sexual de la víctima en els mitjans virtuals van augmentar igualment durant el confinament. En definitiva, la violència sexual va seguir aquí, el que passa és que va adoptar altres formes.
Què es pot fer per millorar la situació al nostre país?
És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes. En cas contrari, quan passa alguna cosa com la Covid-19 el sistema col·lapsa.
D’altra banda, els professionals fins ara havien desenvolupat moltes de les seves activitats confiant en el presencial. Però durant la pandèmia van comprovar que havien de canviar les estratègies. I per fer aquest canvi es necessita formació, no pot fer-se de la nit al dia en una cosa tan greu.
És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes.
Existeix un perfil de les víctimes de violència de gènere a Espanya?
No, però hi ha una diferència clau a tenir en compte. Durant anys hem vist que la violència interactua també amb les circumstàncies socials de les persones. Per això, com més advers és el context social (nivell educatiu més baix, situació socioeconòmica més deprimida, ser d’una minoria ètnica o població immigrant), les seves dificultats de sortir d’una situació de violència són més grans. Perquè quan es decideixen a trencar amb això i denuncien, es troben en una situació molt greu. Per descomptat, en altres col·lectius s’està donant també, però en aquests casos sol denunciar-se i prendre mesures abans.
La llei orgànica de violència de gènere a Espanya, de 2004, va ser pionera en el seu moment. Creu necessària una actualització?
La nostra llei és una de les més completes d’Europa. El problema no és el text, tot i que caldria pensar en mecanismes per involucrar activament els homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè en aquests documents només apareix com maltractador, i això no és cert.
De la mateixa manera, també és important que englobi altres realitats que s’estan donant, com la població adolescent, i que s’estengui més enllà de l’àmbit de la parella, ja que la major part de les situacions d’assetjament es produeixen en altres contextos, com el laboral o l’acadèmic.
Com creu que evolucionarà aquest greu problema en els propers anys?
La dada positiva és que ara la violència es denuncia més, es reconeix més i més cada vegada són més visibles les diferents formes en què es manifesta. La dada negativa, però, és la magnitud que està adquirint en els joves, tant la violència sexual com altres formes de violència. És esgarrifós.
La violència cada vegada es denuncia més, es reconeix més i són més visibles les diferents formes en què es manifesta. No obstant això, la magnitud que està adquirint en els joves és esgarrifós.
Com a experta crec que hi ha un treball important a fer d’implicació dels homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè prevenir la violència implica també mostrar models de masculinitat alternativa, més actius en la lluita contra aquesta xacra i més proactius a favor de el feminisme. Això és fonamental i podria canviar una mica la situació que veiem en els més joves.
Xifres a Espanya de violència de gènere i assetjament sexual
Al nostre país, 9 de cada 100 joves d’entre 18 i 34 anys han patit alguna forma de violència sexual en l’últim any. La prevalença global és més gran entre les dones (10,5%) i en les nascudes fora d’Espanya (12%). Per sexe, la prevalença és major entre els homes amb atracció no heterosexual (homosexuals: 14,2% i bisexuals: 10,6%) i en les dones amb atracció bisexual (17,5%).
Pel que fa a l’assetjament sexual, les dones tenen gairebé el doble de probabilitats que els homes d’experimentar-lo (49% enfront de 22,2%, en els últims 12 mesos). A més, entre homes i dones heterosexuals, la prevalença estimada és menor pel que fa a l’observada entre persones bisexuals, gais i lesbianes (31,5% vs 53%, 39,2% i 34,6% respectivament).
Un meta-anàlisi publicat recentment mostra que el 9% dels adolescents han experimentat violència sexual en les seves relacions de parella. Aquesta prevalença és més alta en noies que en nois, respectivament (14% vs 8%).
Segons l’última macroenquesta sobre violència contra les dones, a Espanya el 8,4% de les dones que han tingut parella alguna vegada han patit violència sexual. En les dones de 16 a 24 anys, aquest percentatge arriba al 12,4%, en comparació del 8,9% de les dones de 25 anys o més.
Referències d’estudis presentats al congrés de la SEE:
- E. Castellanos-Torres, C. Vives-Cases, L. Otero-García, M.J. López, G. Pérez, G. Renart, C. Saurina, B. Sanz-Barber, L. Vall-Llosera et. al. Perspectives juvenils i professionals sobre l’impacte del confinament per covid-19 a la violència sexual. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 83
- B. Sanz-Barber, C. Saurina Cannals G. Renart Vicens, L. Serra Saurina, L. Vall-llosera Casanovas, L. Otero Garcia, MJ. Lopez, G. Perez, C. Vives-Cases. Efecte del confinament a Espanya sobre la violència sexual a dones i homes joves. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 44
- G. Renart, L. Serra, L. Vall-Llosera, C. Saurina, L. Otero-García, G. Pérez, M.J. López, C. Vives-Cases, B.Sanz-Barber. Assetjament sexual a joves a Espanya en els últims 12 mesos i influència del confinament per covid-19. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 68
