Les estadístiques mostren que les dones som al centre de les violències, els feminicidis no són un relat, són una realitat. Davant això, lluny de fer un exercici de ciutadania responsable hi ha qui es dedica a fomentar discurs d’odi, misogínia i negació de les violències masclistes. Després d’anys de campanyes de sensibilització aquest tipus de posicionament té conseqüències: un de cada cinc joves no creu que existeixi la violència masclista i gairebé la meitat dels homes pensa que no és un problema greu per la societat.
La violència masclista afecta, bàsicament les dones, però no només, afecta col·lectius específics com les lesbianes, Gais, persones trans i altres membres del col·lectiu LGTBI, però impacta sobre tota la societat. Una societat que permet que la majoria social – el 51% de la població- sigui assassinada o pateixi agressions sexuals, físiques, psicològiques, assetjada, forçada és una societat malalta.
La convivència social no es pot basar en la violència i l’odi. No es pot basar en el menysteniment, menyspreu i sotmetiment d’una part de la societat -la majoritària-. Negar la violència masclista és invisibilitzar-la i, per tant, permetre que es mantingui i desdibuixar les causes que l’originen. La invisibilització forma part d’aquest procés de violència.
La pandèmia i el confinament han estat un accelerador de molts processos de violència masclista i l’increment de situacions de risc. La manca de socialització, la individualització i la manca d’espais comuns on compartir, durant aquest darrer any i mig de pandèmia, ha provocat indefensió i manca de xarxes de suport per les dones que han patit violència masclista.
En aquest sentit, s’ha evidenciat més que mai la importància de les iniciatives comunitàries com a part per la identificació de processos de violència i la construcció de xarxes de suport per abordar aquestes situacions. La responsabilitat social contra les violències ha de ser ferma no pot dependre només de les entitats socials i feministes, cal una responsabilitat social i això comporta la necessitat que l’administració posi en marxa plans i estratègies efectives i que ens impliquin a tots i totes.
La lluita contra les violències masclistes no pot tenir només una resposta pal·liativa -tot i que la xarxa d’atenció és imprescindible- sinó que ha d’estar centrada en el treball de prevenció i sensibilització, cal que sigui un treball que interpel·li la població i de base comunitària.
Les estadístiques són fredes, però preocupants; les agressions i les morts es produeixen molt més a prop del que es transmet. Cal generar sensibilització des de l’acció, la transformació social, la presa de consciència i el treball comú per a la convivència sense privilegis i des de la base de l’equitat és el que pot tancar el cercle de les violències masclistes.
Hem d’apoderar-nos com a societat d’un clar posicionament contra les violències, és un tema de totes i de tots.
