Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Darrerament es parla molt de les deficiències de la nostra sanitat, entre les quals, per exemple, el temps que han d’esperar les persones als serveis d’urgència dels hospitals fins que són ateses. L’any passat era d’una mica més d’una hora de mitjana. Un lapse excessiu, almenys d’entrada. De fet, fa catorze anys era de quaranta minuts. És clar que durant aquests anys la demanda s’ha incrementat més d’una tercera part, i ens trobem bastant aprop dels 4 milions de visites anuals.
Algú podria pensar que convindria incrementar la capacitat d’atenció d’aquests serveis de forma proporcionada a la demanda. Una idea que podria ser lògica sempre que la demanda reflectís necessitats pertinents en la seva major part. Problemes de salut prou greus i peremptoris. Però no cal investigar massa els motius d’aquestes visites per sospitar que no és el cas. Perquè aquesta xifra pertocaria a una visita anual a urgències per cada dues persones de mitjana.
Altrament, malgrat sigui ben sabut que els increments de l’oferta de determinats tipus de serveis públics –en aquest cas el d’urgències– acostumen a provocar un creixement proporcional a les demandes d’atenció oferides, les autoritats i els gestors sanitaris fa anys que prioritzen les inversions en urgències per donar resposta a la demanda de resolució immediata de l’angoixa que indueixen en les persones les alteracions sobtades del delicat equilibri en que es mou la sensació subjectiva de benestar i salut, amb independència del seu origen i gravetat.
L’accessibilitat permanent als serveis d’urgència, hospitalaris o d’atenció primària i comunitària, juntament amb el seu progressiu deteriorament a les consultes ordinàries, espontànies o programades, exerceix una poderosa atracció sobre una població que demanda una solució ràpida als seus problemes o malestars.
Incrementar l’oferta de serveis d’urgència sense afrontar els problemes d’accessibilitat a les consultes i continuar sense una política intensa i contínua d’educació/informació poblacional sobre la correcta utilització dels recursos sanitaris sembla més aviat una garantia per a la perpetuació i agreujament del problema.
Entre els múltiples factors que determinen un temps d’espera inadequat –que, entre parèntesi disminueix l’efecte beneficiós que s’espera de les urgències hospitalàries– destaca la impertinència de la demanda. Una impertinència que també te múltiples causes. Una de les quals és, molt probablement, la medicalització exagerada de la vida quotidiana, de la qual no és innocent la sanitat mateixa.
Perquè molts problemes que provoquen incertesa, neguit i incomoditat són interpretats com trastorns o alteracions patològiques, o si més no que poden beneficiar-se de l’atenció sanitària urgent hospitalària, quan haurien d’ésser atesos en altres departaments del sistema o, en molts casos, en d’altres sectors, perquè moltes d’aquestes alteracions no son millorables amb una actuació sanitària, i encara menys en uns serveis d’urgències desbordats; que, per això mateix, són més vulnerables a possibles errors diagnòstics i/o terapèutics.
I el cas és que, en general, la sanitat mira de satisfer aquestes demandes, ni que sigui mitjançant tractaments simptomàtics que alleugen el neguit a costa d’emmascarar les causes –sovint no patològiques– amb ansiolítics, antidepressius o altre tipus de medicaments que no son eficaços. De vegades, després d’intentar descartar que hi hagi alguna altra afectació sobre la qual poder intervenir.
Aquesta, però, és una qüestió que mereix una atenció específica en un altre moment. Ara toca preguntar-nos per què acaben a urgències aquesta mena de demandes? Molt probablement perquè l’Atenció Primària i Comunitària no pot acomplir correctament els seus objectius assistencials per problemes conceptuals, organitzatius i de dotacions del model actual, sense innovacions significatives des de la seva creació ara fa 40 anys. Ni amb la creació de dispositius específics com els CUAPS (centres d’urgències de l’atenció primària), oberts les vint-i-quatre hores.
Segons explicava fa poc al diari ARA un metge català que va treballar a Dinamarca, allà –i a tots els països escandinaus– són els serveis sanitaris telefònics –en general– els que t’adrecen a urgències, de manera que hi ha un cribratge previ.
Potser el que caldria, més enllà dels pegats circumstancials per anar tirant, seria agafar el toro per les banyes i replantejar-se el model sanitari públic de nou. No solament les urgències, ni només l’atenció primària i comunitària, sinó el conjunt sencer. Perquè, com cantava Robert Allen Zimmerman ja fa uns anys, els temps estan canviant. Bé, de fet, ja fa temps que els temps han canviat.
Una sanitat que tingui en compte la importància dels determinants socials sobre la salut i la malaltia, però sense suplantar la responsabilitat d’altres sectors socials i de les administracions públiques, la influència dels quals és decisiva per a les persones i les comunitats. Entre d’altres coses perquè els professionals de la clínica son –o han de ser– competents, sobretot, en el que son, ajudar els pacient afectats per problemes i situacions que tenen solució clínicapreventiva o assistencial. I, per tant, que prioritzin de debò allò que ningú més no pot fer. Altrament, les probabilitats d’empitjorar augmentaran; els problemes socials –domèstics, laborals I polítics– que neguitegen a la gent romandran, i la iatrogènia anirà creixent.
