Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des del punt de vista de la comunicació, l’impacte de la pandèmia del coronavirus va ser com el combat entre dos mons. En paraules del sociòleg Michel Wieviorka (1), “el de la raó i el de l’obscurantisme. El primer apel·la al raonament, la ciència, el coneixement, l’argumentació i la demostració rigorosa. El segon, a la fe, les conviccions, unes voluntats de caràcter místic, la idea de la conspiració o d’unes potències malèfiques”.
Aquest combat no va néixer amb la pandèmia, és també el combat pels drets humans i els valors universals. Wieviorka recorda que “tot i que la raó ha conegut èpoques favorables, a Europa amb el Renaixement i, després, amb la Il·lustració, i encara que avui a tot el món la ciència i la tecnologia són forces crucials, el desenllaç d’aquest combat continua essent incert”.
Aquests dos mons també van tenir la seva expressió al periodisme, entre els mitjans que van optar per alimentar emocionalment un clima d’incertesa, por, odi... i els que van optar per informar amb responsabilitat ètica i rigor. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va arribar a encunyar el terme “infodèmia”, és a dir, una sobrecàrrega d’informació no fiable que es propaga ràpidament entre la població.
Pocs dies després de decretar-se el confinament, el filòsof Daniel Innerarity escrivia a Twitter: “Aquesta crisi no és la fi del món, sinó la fi d’un món. El que s’acaba (s’ha acabat fa temps i no acabem d’acceptar-ne la mort) és el món de les certeses absolutes, el dels éssers invulnerables i el de l’autosuficiència”. Començaven temps d’incertesa extrema. En un primer moment, la humanitat necessitava trobar respostes, però només va trobar preguntes. No existien veritats científiques i era el terreny adobat per a les notícies falses, la pseudociència o les teories conspiranoiques.
“La informació incorrecta trunca vides”
Cristina Peñamarín, catedràtica de Teoria de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, recordava que “en els moments d’emergència, la humanitat va haver d’aprendre ràpidament què era informació fiable i què, intoxicació o falsedats, per les conseqüències a què portava cadascuna” (2). Era una lliçó dramàtica perquè polítics en el poder aleshores com Donald Trump, Boris Johnson, o Jair Bolsonaro van defensar que la Covid-19 era com una grip més, “per la qual cosa no s’han de prendre precaucions especials” i van arribar a dir que “la majoria s’infectarà lleument i així s’immunitzarà”.
El setembre de 2020, i davant la proliferació de notícies falses o imprecises sobre la pandèmia de la covid-19, diferents organismes de l’ONU (OMS, Unicef, PNUD, Unesco…) i altres organitzacions humanitàries internacionals, com Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, van signar una declaració conjunta. Denunciaven una sobreabundància d’informació i els intents deliberats per difondre notícies errònies per soscavar la resposta de la salut pública i promoure altres interessos de determinats grups o persones. “La informació errònia i falsa –deien– pot perjudicar la salut física i mental de les persones, incrementar l’estigmatització, amenaçar els valuosos èxits aconseguits en matèria de salut i esperonar l’incompliment de les mesures de salut pública, cosa que en redueix l’eficàcia i posa en perill la capacitat dels països de frenar la pandèmia”.
L’ONU també alertava que “la informació incorrecta trunca vides. Sense la confiança adequada i la informació correcta i pertinent, les proves diagnòstiques es queden sense utilitzar, les campanyes d’immunització (o de promoció de vacunes eficaces) no compliran les metes i el virus continuarà expandint-se”. A més, la informació falsa polaritzava el debat públic i donava ales al discurs de l’odi. “Potencia –deien en el comunicat– el risc de conflicte, violència i violacions dels drets humans; i amenaça les perspectives a llarg termini d’impulsar la democràcia i la cohesió social”.
Com a conseqüència, l’Organització de les Nacions Unides llançava una crida “als mitjans de comunicació i a les plataformes de les xarxes socials, als investigadors i especialistes en tecnologies que poden concebre i establir estratègies i eines eficaces per respondre a la infodèmia, als líders de la societat civil i a les personalitats influents amb els seus objectius. Informació precisa i prevenir la difusió d’informació errònia i falsa”.
La “infodèmia” naixia de comportaments irresponsables com els que denunciava l’ONU, però, sobretot, del desconcert que es va apoderar del conjunt de la societat i de les administracions. Enmig del buit, les xarxes van expandir mentides, però també alertes, mentre que el sistema institucional i mediàtic trigava a reaccionar. La ciutadania explicava a les xarxes què passava al seu entorn, i, entre moltes informacions distorsionades i faules, emergia la realitat.
La humanitat s’enfrontava a una amenaça global i de conseqüències imprevisibles. Eren temps de desconcert i d’angoixa per no saber què passava de debò. Els mitjans, per seriosos i responsables que fossin, no podien evitar la desinformació, perquè les seves fonts, la comunitat científica i les administracions, també oferien dades contradictòries o que, després, mai no van ser avalades per la ciència.
Superats per la magnitud de l’emergència
A poc a poc, les aigües van tornar a la llera i el periodisme amb credibilitat va recuperar el seu paper. Especialment, les publicacions científiques. Per exemple, contra les propostes conspiratives, la revista Nature va oferir tota mena de dades solvents, el març del 2020, per desmentir que la Covid-19 fos “una construcció de laboratori o un virus manipulat intencionadament”.
Tot i els esforços dels mitjans responsables per construir una informació de qualitat que fos útil a la ciutadania, la pandèmia va agreujar problemes que ja eren aquí, principalment tres: el primer, la desconfiança d’una part de la societat –per sort minoritària– respecte als mitjans; d’aquí sorgeix a tot el món un corrent negacionista de la pròpia pandèmia i de les vacunes. El segon, la politització de la pandèmia per part d’alguns mitjans, que van anar molt més enllà de la crítica necessària i legítima a les administracions. I el tercer problema va ser la saturació informativa respecte a l’emergència, cosa que deixava fora del focus informatiu molts altres aspectes de la realitat que també mereixien atenció.
La tragèdia d’aquells primers dies es va traduir en milers i milers de morts a les residències de gent gran, en UCI col·lapsades, en tanatoris plens de fèretres…, i tot això sense familiars. Aquell immens dolor no va quedar reflectit com es mereixia des del punt de vista periodístic. Els periodistes no van aconseguir superar les barreres, pel tancament efectiu dels escenaris on passava la tragèdia, però també perquè el periodisme, com la societat en conjunt, es va veure desbordada, superada per la magnitud de la crisi a què ens enfrontàvem.
El símbol de les víctimes a les residències
Cinc anys després de la pandèmia hi ha una xifra que simbolitza la lluita per la veracitat: les persones mortes en les residències geriàtriques a Madrid. Les dades oficials, avalades per les famílies, les xifren en 7.291, mentre que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ho nega. La Comunitat de Madrid va establir un protocol que vetava el trasllat als hospitals de les persones contagiades a les residències. L’argument era que no es podien col·lapsar els hospitals, però a la pràctica era un gegantí garbell que condemnava a mort els ancians malalts amb Covid-19. A tot España van morir trenta-cinc mil residents a la primera onada.
El diari Infolibre, amb una extensa investigació periodística, va demostrar que s’hagueren pogut salvar moltes vides si no s’hagués vetat el trasllat als hospitals. O, en tot cas, s’hauria alleugerit el patiment de les hores finals. Jesús Maraña, director editorial del diari Infolibre, denunciava en un article (3) “la catifa vermella que bona part dels mitjans de masses escrits, audiovisuals i digitals ha estès als peus d’Ayuso i les falsedats del seu discurs […]. Així li han permès mentir amb total desimboltura sobre assumptes tan sensibles com les morts per la Covid de milers de persones a les residències durant la primera onada de la pandèmia”. El cap de recerca d’Infolibre, Manuel Rico, va recollir aquestes investigacions en el llibre ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021).
Madrid és la comunitat que va registrar més excés de mortalitat el 2020, amb un increment del 41,2% respecte al 2019. La mitjana d’Espanya va ser del 17,7%. Catalunya, per exemple, també s’ha quedat per sobre, amb una pujada del 23,5% a causa de l’impacte de la pandèmia. Tots els resultats de la gestió de la pandèmia d’Ayuso van ser catastròfics, els pitjors del país. Començant per l’abandonament que van patir les persones a les residències geriàtriques. Tot i això, Ayuso va guanyar les eleccions del 2023 per majoria absoluta.
La pandèmia ens va fer millors?
Com ens va canviar la pandèmia? L’experiència col·lectiva de patir una pandèmia va obrir múltiples reflexions sobre com incidiria en la nostra vida. L’antropòloga Lucía Muñoz Sueiro (4) pensava en aquell moment que la pandèmia “ha desfermat emocions que, si les encaminem adequadament, poden conduir-nos a reflexions fructíferes que generin les condicions necessàries per a una transició sistèmica, conscient i planificada. Gaudim de més benestar, més temps de lleure, més cures, més introspecció, més vincles socials. Tant de bo plantem les llavors d’un canvi sistèmic que ens faci, realment, florir com a societats”.
Un dels pronòstics que va aportar un corrent d’esperança va ser el de Jacques Attali (5), un prestigiós economista que havia estat conseller especial del president francès François Mitterrand i fundador del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament. Attali va predir en plena pandèmia que “veurem néixer, després d’un moment de qüestionament molt profund de l’autoritat, una fase de regressió per intentar mantenir les estructures de poder existents i una fase de covard alleugeriment, una nova forma de legitimació de l’autoritat; no estarà basada ni en la fe, ni en la força, ni en la raó, tampoc en els diners, darrer avatar de la raó. El poder polític estarà a les mans dels qui sàpiguen mostrar el grau d’empatia més gran cap als altres”.
Attali augurava que, després de la pandèmia, “els sectors econòmics dominants seran també els de l’empatia: la salut, l’hospitalitat, l’alimentació, l’educació, l’ecologia”. La predicció d’Attali, malauradament, no s’ha produït. Potser tot al contrari. Però és un bon exemple d’un corrent de pensament mundial que va creure, de manera potser ingènua, que “de la pandèmia en sortirem millor com a humanitat”.
Cinc anys després, la perspectiva del temps ens diu que la pandèmia ens ha canviat. Que ens marca la noció del temps: parlem “d’abans de la pandèmia”; de “durant la pandèmia, o de “després de la pandèmia”. I a la vegada intentem oblidar, com si fos un parèntesi en la nostra vida, un tabú que preferim no recordar. Però el dolor dels qui la van patir en primera persona, dels qui van perdre família, segueix molt present. També entre els sanitaris que es van entregar de forma heroica a salvar vides posant en perill les seves. Va ser un trauma col·lectiu que ens va fer millors? Aquí cadascú té la seva pròpia resposta.
Per saber més:
(1) Wieviorka, M. (20/4/2020). «La razón y el oscurantismo». La Vanguardia
(2) Peñamarín, C. (14/4/2020). «La imaginación post-pandemia y el peligro de las metáforas». CTXT.
(3) Maraña, J. (6/5/2021). «El brazo mediático del 4 M». infoLibre
(4) Muñoz Sueiro, L. (18/4/2020). «Coronavirus: detonador de crisis sistémica, semilla del cambio sistémico». CTXT
(5) Attali, J. (24/3/2020). «¿Qué va a nacer?». La Vanguardia
