Els metges coneixen millor que ningú la freqüència i transcendència dels seus propis errors; els pacients els pateixen, fan les seves càbales i, cada vegada més, els denuncien. Però, quants tenen conseqüències fatals? Un polèmic estudi del BMJ ha estimat que als EUA es produeixen cada any més de 250.000 fallades mortals. Si l’error mèdic estigués considerat com una causa de mort, seria la tercera en magnitud, només per darrere de les malalties del cor i els càncers. En una enquesta del portal metge Medpage Today, més de la meitat (53%) dels participants considera aquestes dades versemblants. No obstant això, aquesta mostra d’autocrítica, inusual en altres professions, xoca amb l’enorme dificultat de definir i mesurar els errors mèdics i, sobretot, de delimitar les equivocacions de les negligències, i els errors humans del despietat atzar.
La causa de la mort d’una persona no sempre està clara, però en qualsevol cas l’error mèdic no és una causa oficial de la mort. En els certificats de defunció, tal com recomana l’OMS, es distingeix entre causes immediates, intermèdies i fonamentals, seguint una seqüència natural i retrospectiva des de la mort fins a l’aparició de la malaltia o lesió que va desencadenar la mort; el ventall de causes se cenyeix a la Classificació Internacional de Malalties (ICD), utilitzada en 117 països i disponible en 43 llengües. També es fa constar si hi ha indicis de mort violenta i si aquesta ha estat conseqüència d’un accident de trànsit o laboral. Certament es podria incloure a més una casella per a l’error mèdic, però abans caldria definir-lo clarament i distingir els errors d’acció dels d’omissió, els d’execució dels de planificació, els atribuïbles al personal i al material, els prevenibles dels imprevisibles, els sistèmics dels puntuals, entre molts altres.
Reduir al màxim aquests errors és un aspecte més de l’obligació mèdica de no fer mal. Però molts són inevitables. “La meitat del que ensenyem és fals i l’altra meitat és cert”, deia als seus alumnes el degà de la Facultat de Medicina de Harvard Charles S. Burwell. “El problema és que no sabem quin és cada meitat”. Si això és així i, a més, les proves científiques triguen una dècada a arribar a la pràctica mèdica, com poden saber els metges que estan fent el correcte? Moltes de les pràctiques usuals durant un temps han resultat ser autèntics desastres, i no cal remuntar-se als temps de les sangoneres. Les opinions mèdiques no són el producte d’una equació, sinó decisions preses a partir de les proves científiques, sempre probabilístiques i provisionals, i de les circumstàncies i preferències de cada pacient. Totes les intervencions mèdiques tenen els seus riscos i les coses poden sortir malament per múltiples factors, però no sempre és possible parlar d’equivocacions i molt menys mesurar-les.
La taxonomia de l’error humà és complexa i delicada. Com distingir un error humà quan es trenca un aneurisma en una operació? Què i qui ha fallat quan es fa un diagnòstic massa tard? Hauria també de considerar-se les equivocacions del pacient en la gestió de la seva salut? Darrere de cada mort prematura sempre podria identificar algun error humà immediat, intermedi o fonamental. L’estudi dels errors ajuda a millorar l’atenció sanitària, i per això sorgeixen aquests debats en una professió exemplar en la seva autocrítica i deontologia. Però aprofundir en el coneixement de l’error no ens hauria de fer perdre de vista el atzars de la vida i l’exercici mèdic. Errar és humà en el doble sentit d’equivocar-se i de prendre un camí o un altre per pur atzar.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
