L’abril de l’any passat, la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, va encarregar a una comissió d’experts que fes un diagnòstic detallat de la precarietat laboral i els seus efectes sobre la salut mental. Un any més tard, aquesta comissió ha presentat l’informe PRESME (“Precarietat Laboral i la Salut Mental”). L’ha coordinat Joan Benach.
Es pot assegurar que hi ha una relació clara entre la precarietat laboral i els problemes de salut mental? Quins són els principals problemes de salut mental que causa la precarietat laboral?
Per descomptat. La salut mental és sensible a la precarització de les condicions laborals. La relació entre la precarietat i la salut mental de la població treballadora ja estava àmpliament documentada abans de la pandèmia. És cert, però, que la majoria d’estudis entenen la precarietat com un fenomen unidimensional, estudiant com la inseguretat o tenir un contracte temporal afecta a la salut. Per exemple, els estudis sobre inseguretat laboral han mostrat una clara associació amb trastorns de la salut mental com l’ansietat, en forma de dosi-resposta; es a dir, a més inseguretat, pitjor estat de salut. En comparació amb els que tenen llocs de treball estables, els qui tenen contractes temporals solen tenir pitjors condicions de treball, però no sempre els resultats sobre la seva salut mental han estat concordants. En canvi, la majoria d’estudis que entenen la precarietat laboral de forma multidimensional (inseguretat, salaris, contractes, drets laborals, etc.) mostren com els qui pateixen precarietat laboral tenen pitjor salut mental (depressió, ansietat, estrès, malestar psicològic, etc.) que aquells que no pateixen situacions de precarietat.
Ens pots donar dades concretes de la relació i l’impacte entre la precarietat laboral i la salut mental?
A Espanya, una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé a la meitat de treballadors assalariats; és a dir, uns 6,5 milions de treballadors, 900.000 dels quals posseïen nivells de precarietat molt elevats. A més, l’estudi va mostrar que, si no hi hagués precarietat laboral, podrien haver-se evitat al voltant del 17% de casos de mala salut mental a la població assalariada espanyola, especialment en el cas de les dones i dels treballadors manuals més precaris. Més recentment, l’informe PRESME va estimar en gairebé 12 milions el nombre de persones en situació de precarietat laboral l’any 2022 a Espanya, incloent assalariats, autònoms i aturats que han treballat prèviament. En aquest cas, a partir dels càlculs de risc atribuïble s’estima que dels 511.000 casos de depressió entre la població activa l’any 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut una feina estable en millors condicions.
Malauradament, però, sembla que no hi ha massa estudis que analitzin aquesta relació. Per què passa això? És complicat fer-los?
La realització d’estudis sobre la precarietat laboral en relació a la salut s’enfronta a dos problemes principals. Per una banda, la precarietat laboral és un fenomen social conflictiu que fa referència al desigual poder i al secular conflicte entre capital i treball, entre empresaris/es i treballadors/es, on hi ha milions de persones que només tenen la seva força de treball per vendre, i que han de treballar (o són relegats a l’atur) amb el consentiment dels qui controlen el mercat laboral i les condicions de treball. Això vol dir que, per exemple, hom pugui anar a una empresa a fer un estudi sobre els riscos dels/les treballadors/es associats al risc de fumar, o inclús a l’estrès, però que, en canvi, sigui molt més difícil poder analitzar la precarietat laboral. Per una altra banda, perquè cal disposar de mesures multidimensionals de la precarietat laboral, que és un fenomen dinàmic i complex d’analitzar. Avui, els sistemes d’informació europeus i espanyols són encara molt limitats i no permeten mostrar de forma rutinària i integral la situació i l’evolució de la relació entre la precarietat laboral i la salut mental. A més, els fons de recerca per a investigar el tema i el nombre de recercadors/es interessats/des són encara molt limitats. Tot això fa que no puguem fer un seguiment adient, tal i com sí que es pot fer, per exemple, amb l’atur. Així doncs, per combatre la precarietat laboral i els seus efectes tòxics per la salut, cal poder analitzar de forma integral la precarietat laboral i els seus impactes sobre la salut. Diguem-ho d’una manera directa: és ben significatiu que en els temps de la intel·ligència artificial sembla que no volem mesurar la precarietat laboral i els seus efectes.
Una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé la meitat de treballadors assalariats
Què ens pot dir dels col·lectius laborals més afectats per aquesta problemàtica? Hi ha un factor de gènere i de migració en la relació entre precarietat laboral i salut mental? Com afecta els treballadors autònoms?
Tot i les mancances d’informació, avui sabem prou bé que els efectes derivats de treballar de manera precària penetren desigualment en els cossos i les ments de les persones, provocant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals molt diversos on destaquen l’angoixa i la depressió. Per exemple, sabem que a Catalunya i a Espanya hi ha un marcat gradient social en la prevalença dels problemes de salut mental —sobretot l’ansietat i la depressió— en funció de la classe social, l’estatus migratori, el gènere i d’altres condicions socials relacionades amb la precarietat. Així, les classes i grups socials més explotats i discriminats són aquells que estan més exposats a patir problemes de salut mental derivats de la precarietat. Concretament, la investigació disponible estima que el risc de patir problemes de salut mental és més de dues vegades superior entre les persones treballadores en situació més precària en comparació a les que estan en una situació menys precària. Això també s’aplica als/les treballadors/es autònoms/es, que representen gairebé un 20% de la població ocupada espanyola. Tenim evidència, encara que molt limitada i fora del context espanyol, de la relació entre el treball autònom i la salut mental. Per exemple, en un estudi es van trobar associacions entre el treball per compte propi i la depressió, l’ansietat, la mala salut autopercebuda i l’estrès.
La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest la vinculació entre la precarietat laboral i els problemes de salut física i mental dels treballadors?
L’impacte de la COVID-19 entre els diferents grups socials va posar de manifest les desigualtats socials de la salut. Per exemple, les classes treballadores més precaritzades es desplacen amb més freqüència des de l’extraradi fins al centre de les ciutats per fer els serveis de neteja, manteniment, repartiment, cures, etc. Aquest és un factor determinant, encara que no l’únic, que explica per què els brots de la pandèmia no és van distribuir aleatòriament, sinó que es van concentrar més als barris més pobres. Altres exemples són el major risc de contagi que van patir grups de població precaritzats, com els obrers, els migrants i les dones. En aquest sentit, per exemple, cal comprendre la sobrecàrrega laboral i domèstica que pateixen tantes dones; el no poder mantenir la distància social i no poder-se canviar sovint les mascaretes; viure en habitatges sobreocupats; desplaçar-se de manera poc segura; o no poder-se permetre una atenció sanitària i de cures amb prou qualitat. A més, cal no oblidar que fruit en gran part de les condicions socials prèvies, els grups socials desfavorits també concentren més factors de risc i malalties, com la hipertensió arterial, l’obesitat, la diabetis, les malalties del cor, entre d’altres. Sembla clar, doncs, que això els va fer més susceptibles a l’impacte del coronavirus. En definitiva, la COVID-19 va aguditzar l’anomenat gradient social de la desigualtat de salut, és a dir, que a mesura que empitjora la situació socioeconòmica dels grups socials i els barris, també empitjora gradualment la seva salut.
Dels 511.000 casos de depressió entre la població activa el 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut un treball estable en millors condicions
El govern espanyol actual ha aprovat una reforma laboral que pretén reduir la precarietat en el treball. S’han notat els seus efectes o encara és aviat per determinar-ho?
La reforma laboral del 2021 corregeix alguns dels molts efectes negatius de les reformes regressives anteriors. Per exemple, està tenint un impacte significatiu en la reducció de la molt elevada temporalitat, que és característica del mercat de treball espanyol, fomentant una ocupació més estable mitjançant contractes de caràcter indefinit, més o menys continus, la qual cosa contribueix a la lluita contra la precarietat laboral. Val a dir que, a banda de la reforma laboral, hi ha altres disposicions normatives de caràcter més específic que també poden ajudar a reduir la precarietat, com son la Llei 12/2021, coneguda com la “Llei rider”, o la Llei 1/2020, que deroga l’acomiadament objectiu per absentisme (incloent-hi el relacionat amb baixes mèdiques). Tanmateix, però, l’Informe PRESME assenyala que encara hi ha molt marge de millora per continuar en el camí d’assegurar l’eliminació de la precarietat des del pla normatiu. Cal avançar molt més en la qualitat de l’ocupació, el reforçament dels drets laborals i l’establiment de mesures legals i de protecció social davant de la precarietat. A més, com ja he comentat, cal fer un seguiment i una avaluació de totes aquestes mesures amb instruments de vigilància i recerca que ens permetin comprendre de forma integral l’evolució de la precarietat laboral i de tots els seus impactes.
Hi ha molts treballadors pobres. És millor tenir un treball precari i angoixant o no tenir-ne i sobreviure amb els subsidis existents?
Cap de les dues situacions és bona per a la salut. És ben conegut que estar aturat te conseqüències socials i de salut molt dramàtiques. Per exemple, augmenta el risc d’emmalaltir i morir prematurament; també incrementa la desigualtat social, la pobresa, la inseguretat ciutadana, la xenofòbia i el racisme, els desnonaments, la dificultat que els joves s’independitzin, o que les dones es plantegin tenir fills quan ho desitgin. L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un major risc de suïcidar-se. Tot i ser limitat, el coneixement sobre les conseqüències de la precarietat laboral en la salut ha augmentat força i és molt rellevant. Nogensmenys, encara ens manquen estudis que permetin conèixer de forma integral els impactes d’ambdues situacions, atur i precarietat, en funció dels nivells de protecció i prestacions socials. En tot cas, cal no oblidar que, en un sentit general, les situacions de precarietat també inclouen el trobar-se de forma més o menys intermitent en situació de subocupació o d’atur.
L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un risc més gran de suïcidar-se
Què és més eficaç per millorar la salut mental de la població? La medicalització o la garantia de llocs de treball segurs, dignes i ben pagats?
El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són avui una resposta normalitzada davant de les adversitats generades pels problemes d’un medi laboral que està ple de processos patològics. Malauradament, encara són moltes les persones (incloent molts professionals sanitaris) que pensen que la major part de trastorns de salut mental s’expliquen principalment per factors psicològics o biològics de tipus individual i no social, o per la interacció entre allò social i allò biològic. Això fa que gran part de la població treballadora individualitzi el patiment i se senti responsable dels seus símptomes, sense comprendre les arrels profundes darrere de la seva situació laboral i del seu malestar psicològic. Sovint aquest sentit comú hegemònic té com a resultat la medicalització i l’abús farmacològic, en comptes d’actuar sobre l’origen del problema i eliminar els factors socials associats a la precarietat laboral. Avui sabem que molts dels problemes de salut mental relacionats amb la precarietat laboral tenen la seva arrel en determinades condicions socioeconòmiques, en decisions polítiques o legislatives i en estratègies, models organitzatius o pràctiques laborals gens democràtiques que duen a terme moltes empreses. És això el què és prioritari canviar. Alhora, també cal potenciar la salut pública, la salut laboral i la salut mental comunitària, que han de jugar un paper important en la prevenció dels trastorns mentals i la promoció de la salut mental de la població. No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles.
No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles
A l’informe defensen la implantació d’una Renda Bàsica Universal, tot i que es reconeix que no és la solució definitiva. Seria útil, però?
El que defensem a l’informe és un debat seriós sobre mesures que, d’acord amb l’evidència disponible, poden contribuir a la desprecarització laboral. Pel que fa a la renda bàsica universal, és un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona, per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies, un pagament monetari regular a tota la població, de manera individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. El seu tret més distintiu és la seva incondicionalitat, ja que cada individu rep una quantitat mensual de diners suficient per cobrir les necessitats bàsiques sense cap contrapartida. Des del punt de vista de la precarietat laboral, la renda bàsica pot empoderar a treballadors i treballadores en les seves reivindicacions laborals, permetent que sigui més fàcil rebutjar llocs de treball precaris i afavorint aquells que són més dignes. És una mesura amb un gran potencial desprecaritzador perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por. També pot servir per incrementar l’equitat, el temps d’oci, el desenvolupament personal i la creació de noves iniciatives laborals i comunitàries d’economia social i solidària. En conseqüència, tal i com mostra l’evidència disponible, pot tenir efectes molt beneficiosos per a la salut mental de tota la població al reduir la incertesa vital i el desgast psíquic que causen les situacions de precarietat laboral i l’amenaça constant de perdre la feina. No obstant, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’estat de benestar i mercantilitzar els serveis socials, ni tampoc pot ser la “solució” a tots els problemes socials relacionats amb la precarietat laboral, ni resoldre la desigualtat econòmica. Cal emprendre nombroses mesures per fer un canvi de model productiu, afrontar la dramàtica crisi ecològica actual, incrementar la democràcia a les empreses o combatre el racisme, xenofòbia o sexisme existents, per esmentar algunes de les principals formes de discriminació laboral. Com apuntem a l’informe, més enllà de les seves avantatges i limitacions, és molt important debatre en profunditat i amb tota la seva complexitat l’estratègia de la possible implementació de la renda bàsica adaptada a cada context polític.
La renda bàsica universal és una mesura amb gran potencial desprecaritzador, perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por.
Quina seria, doncs, la solució definitiva per garantir que anar a treballar no comporti posar en perill la salut mental? I mentre arriba la solució perfecta, com cal avançar en la lluita contra la precarietat laboral i els efectes negatius que suposa per la salut mental?
Malauradament no podem parlar de “solució definitiva”, en singular, per resoldre la precarietat. Més aviat hauríem de parlar de “procés” de desprecarització, on calen moltes mesures complementàries per assolir la seva eliminació i assolir així un món més just, democràtic i saludable. A l’Informe PRESME oferim una extensa llista de conclusions i recomanacions específiques que mereixen una reflexió i debat adients. Les recomanacions generals més importants que proposem son tres. Primer, desenvolupar una regulació de les relacions laborals amb un nou Estatut del Treball per al segle XXI que promogui feines dignes i justes en un sistema productiu més democràtic i realment sostenible en el marc d’un decreixement material just. Això vol dir desprecaritzar les condicions de treball, reforçar els drets col·lectius de les persones treballadores i fomentar una major participació democràtica en el desenvolupament econòmic i la vida laboral. Segon, l’ampliació de la protecció de l’ocupació i les prestacions socials amb una atenció sociosanitària pública, integral i de qualitat que ha d’incloure l’educació, la sanitat pública, la salut col·lectiva i les cures. Complementàriament, cal debatre i posar en pràctica polítiques com la gestió del temps i el repartiment del treball, el treball garantit, la renda bàsica universal o garantida i la democràcia econòmica a les empreses, orientant el mercat de treball cap a feines socialment necessàries i ecològicament sostenibles. I tercer, reconèixer que la precarietat laboral i la salut mental són dos qüestions fonamentals en què cal invertir els recursos i els mitjans necessaris per a la seva anàlisi i avaluació. Això és essencial per poder passar a l’acció. En aquest sentit, cal desenvolupar sistemes de vigilància integrals i de qualitat que permetin fer un seguiment sistemàtic de la magnitud, l’evolució, la desigualtat i els efectes sobre la salut mental i el benestar de la població, així com avaluar l’efectivitat i l’equitat de les polítiques i les intervencions implementades.
