Aquesta situació d’emergència ens posa davant d’una realitat nova, desconeguda, que ens connecta directament amb la sensació de vulnerabilitat. Pensem en la solitud que imposa aquest estrany virus: en els llits d’hospital, a les llars dels que viuen sols, en la manca d’abraçades, petons i carícies. Quan tot passi, podrem reprendre aquest
contacte més proper, però per als que hagin perdut éssers estimats això serà irrecuperable.
Aquestes persones viuran un dol gairebé sense possibilitat d’acomiadar-se, sense poder acariciar qui està a punt de morir, sense poder veure el cos del difunt, vetllar-lo ni celebrar el funeral, sense trobar consol en els braços d’amics i familiars. En temps de caos la cura emocional es posposa.
Totes aquestes són necessitats essencials i no poder-les atendre farà que el dol sigui més traumàtic i dolorós. Cal aplaudir les iniciatives de les residències que estan facilitant el contacte en línia amb els familiars. Quanta tranquil·litat dóna veure la persona! Aquesta imatge val més que moltes explicacions. També les propostes de cartes anònimes per a malalts ingressats, o tots els professionals que afavoreixen, en el que poden, que hi hagi el contacte possible entre el malalt i la seva família.
A la distància imposada pel confinament cal respondre multiplicant l’interès i la creativitat. Potser no podem abraçar aquesta persona que està en dol, però sí expressar-li el nostre profund desig de fer-ho. I quan és possible veure’s però no tocar-se, un gest com abraçar-se a un mateix o ajuntar les pròpies mans pot servir per enviar simbòlicament aquest contacte afectuós.
Els missatges i les trucades ajuden a que l’altre ens senti propers. És moment de prendre la iniciativa i alhora respectar el que l’altre necessiti. Res millor que preguntar: “està bé per a tu que et vagi trucant?”, ja que normalment el “si necessites alguna cosa, truca’m” no sol funcionar. A qui està en dol li pot costar identificar allò que necessita, i encara més posar-li paraules i fer el pas de demanar-ho.
Pensem també en la manca de comiats. El dolor i la incredulitat és molt més gran quan no és possible estar al costat d’aquell qui mor; llavors poden disparar-se les pitjors fantasies. Aquesta impossibilitat d’acompanyar, fruit d’una situació d’emergència en què ha de prevaler el bé comunitari, és terrible i pot deixar serioses ferides emocionals.
Algunes persones podran trobar una mica de consol en sentir que, fins i tot sense estar presents, es mantenen connectades amb el seu ésser estimat pensant-hi i enviant tot l’amor que els desperta. Però això pot ser especialment difícil si finalment mor la persona i no és possible veure-la. Hi ha familiars que demanen que s’introdueixi un escrit, un objecte significatiu o un dibuix dels nens a l’interior del fèretre, com una forma de sentir-se a prop.
S’haurà d’explicar molt bé als petits, als grans i a les persones amb discapacitat allò que ha passat. Si a tots ens sembla una situació surrealista i costa fer-se a la idea que la persona ja no tornarà, quant més per a ells. Cal parlar de forma franca i adaptada a la seva capacitat d’entesa, així com afavorir que puguin participar compartint emocions i reunions, encara que sigui telemàticament, del que s’està vivint a la família.
Potser que no es pugui rendir en el moment l’homenatge desitjat, però és possible realitzar una cerimònia o un ritual personal més endavant amb tots els qui vulguin compartir-lo. A algunes persones els reconfortarà dedicar un temps del dol i del confinament a evocar detalls que aportin sentit i que honorin a qui ja no hi és.
En temps difícils és important mantenir-se emocionalment connectats uns amb altres per poder brindar el suport necessari i sentir-se a prop malgrat la distància. Quan tot això hagi passat, com a societat haurem de plantejar-nos com retre consideració a totes les persones que s’hauran vist afectades per la pandèmia, a les víctimes i els seus familiars, per tal d’ajudar a curar les ferides emocionals que hagin pogut quedar obertes.
