Escric aquestes línies perquè estic preocupada pels drets dels nens i nenes (de qualsevol tipus d’identitat, orientació sexual i gènere) durant el període de quarantena. Igual que es van regular excepcions com la d’anar a la perruqueria (que després va ser rectificada), m’agradaria parlar d’algunes de les excepcions al confinament.
Entenc la consigna “Queda’t a casa” i l’acato, però m’agradaria que les excepcions estiguessin més regulades per a protegir millor els col·lectius més vulnerables. Ja es comença a sentir que les persones diabètiques podran sortir al carrer acompanyades (amb prescripció mèdica). Les indicacions, per exemple, de Protecció Civil a Catalunya són molt clares i espero que estiguin arribant a tota la població. Un exemple: el passat dijous, el CECAT (Centre d’Emergències de Catalunya) va recollir i respondre 44 preguntes sobre mobilitat. Una d’elles, que encara que no especificava l’edat, afecta també a la infància: es decretava que les persones amb discapacitat o TEA poden sortir “si és imprescindible fer-ho”.
No voldria estendre’m en argumentacions, així que resumiré dient que per tal que la població en general, i especialment la infància, puguin passar la quarantena amb el menor “patiment psíquic” possible, les excepcions de quarantena s’haurien de revisar. I és que encara estem molt lluny del model que, per exemple, s’aplica a França.
L’últim supòsit de l’exemple francès fa referència a activitat física de persones i també parla dels animals de companyia. Bé, no sé com escriure això sense sonar descortès, però entenen la persona com a individu que va dels 0 als 99+ anys. És a dir, la infància a França pot sortir al carrer a prop del seu domicili, al que entenc jo que és estirar les cames, veure la llum de el sol, no tocar res i tornar a casa. Disculpin que m’hagi allunyat de el to o el registre formal de la carta per uns moments, però crec que de vegades ens entenem millor sense tant encotillament.
No tinc fills. Treballo en una escola i coordino, juntament amb l’equip, l’atenció a la diversitat de centre amb els recursos que tenim. En les CAD (Comissió d’Atenció a la Diversitat) vam intentar establir prioritats per atendre les necessitats pedagògiques de l’alumnat. En cas de detectar possibles situacions susceptibles a ser tractades en la Comissió Social de centre, els fem arribar la informació i ens coordinem en allò necessari. Per la meva feina, estic al corrent dels punts que la Comissió Social considera que m’ha de transmetre dins dels límits de la confidencialitat.
Tot això per explicar el que molts ja saben: algunes de les llars espanyoles podrien no ser exactament el lloc per estar reclosos tant de temps. A més, segons el meu parer, si les comunicacions no es donen amb la rigorositat pedagògica, científica, matemàtica i ètica adequades, entenent la diversitat del públic al qual ens dirigim, i avaluant com està sent interpretat el missatge, estarem ajudant a crear en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció.
Algunes llars poden no ser bon indret per estar reclosos tant de temps. Si no ens comuniquem amb rigorositat, crearem en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció
Disculpin, però aquest virus es regeix per les lleis d’aquest planeta i es vencerà amb el coneixement científic adequat, les simulacions en superordinadors que facin falta i el confinament, que ja és innegable, de la població. I, finalment, però no per això menys important, una cosa que no puc expressar sense emocionar-me: la inestimable tasca d’un servei sanitari que sempre havia d’haver estat públic, sense retallades, i de cadascuna de les individualitats que el conformen.
Segons el meu parer, són les individualitats que actuen pel bé comú les que fan que els sistemes no s’ensorrin. Així que espero que el sistema ens tracti bé a tots i cadascun dels individus que el conformem, cuidant amb especial interès els menors d’edat, que són un dels col·lectius més indefensos, ja que tenen menys capacitat de fer arribar la seva veu a l’Estat.
Per no estendre’m en d’altres punts, i entre moltes altres coses, sol·licitaria que dins de l’excepcionalitat es tingués en consideració alguna mesura per garantir el mínim sofriment psíquic a la població en general amb especial atenció a la infància. També s’hauria de tenir en compte la salut dels ciutadans en l’accepció que recull l’OMS i preveure un possible augment en la demanda dels anomenats serveis de salut mental i altres serveis que reportin benestar.
