Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.
Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.
Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania
“Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.
La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.
Menys deteccions no vol dir més salut
Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.
Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.
Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci
“S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.
Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida
“Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.
El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.
Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.
La salut mental també és salut
Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.
Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.
Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions
Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.
Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.
Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.
