Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De vegades penso que tinc la professió més bonica del món i altres em sorprenc pensant què seria si no fos metgessa.
Ser metgessa és viure entre el blanc i el negre. I molts grisos.
Hi ha moments preciosos d’agraïment de la gent i encaix de mans amb entesa i complicitat, i moments que miraria al meu voltant buscant la càmera o el ram d’innocent. Moments blancs i moments negres. La varietat de grisos també hi és, però el blanc i el negre van directe a les emocions. Ens fan estimar el que fem o pensar en què estàvem pensant quan ho vam escollir.
De vegades els pacients són molt amables i respectuosos i ens transmeten que aprecien la nostra tasca, però a vegades venen amb exigència, desconfiança, i un mur que costa traspassar. Amb la paciència per davant de tot, pensem que darrera de cada persona hi ha una història, sovint carregada de preocupacions, pèrdues i fragilitats, i que cadascú s’hi enfronta com pot.
Però per sostenir tot això i oferir una atenció sanitària de qualitat cal temps. Cal poder pensar. Cal treballar en equip. Cal l’espai per coordinar-se. Cal formar-se. Cal investigar. I en aquest cal, cal, cal, cal… les necessitats inabastables a la consulta acaben essent un parany.
El parany en què els metges i metgesses ens hem deixat atrapar. I segurament ens ho hem deixat fer perquè parlem de persones, no d’objectes inanimats, perquè volem fer el bé i arribar a tot, perquè vam fer el jurament hipocràtic.
En aquest primer no fer mal i després, si es pot, intentar fer el bé, ens hem quedat atrapats com peixos a les xarxes d’un sistema que exigeix molt més del que pot sostenir.
Els metges som persones normals i corrents, amb dies bons i dies no tan bons. En els nostres dies tristos també s’espera que siguem empàtics, assertius i resolutius. S’espera que atenguem totes les visites presencials, programades prèviament o espontànies. I també les no presencials (telefòniques, burocràcia diversa, eConsultes) i les domiciliàries, cròniques i agudes. Hi càpiguen a l’agenda o no. Encara que estiguem desbordats per la pressió assistencial.
I que a més ens formem i fem recerca, sense disposar del temps per fer-ho.
L’escala de grisos s’enfosqueix encara més quan se’ns tanca l’agenda si faltem, sigui per formació, lleure o vacances. Per anar a una formació presencial ens ho pensem diversos cops, per tot allò que suposa de sobrecàrrega abans i després, tant per a un mateix com per als companys que han de cobrir l’activitat assistencial.
M’agradaria explicar una altra història, però és la que és. I aquestes paraules són una crida a donar valor i a cuidar l’atenció primària. Hi ha una tensió constant entre vocació i desgast. Estimem la vocació però el sistema ofega.
Si volem una atenció primària forta i de qualitat hi ha una pregunta que no pot continuar essent retòrica: Qui cuida dels qui cuiden?
