Actualitat

La realitat de les urgències de psiquiatria a l’Hospital del Mar

Fa temps que es ve parlant de la necessitat d’una assistència a la salut mental més ètica i compromesa amb els drets ciutadans de les persones diagnosticades d’un trastorn mental.

També, d’un temps aquí, s’està imposant un discurs que engloba dos valors de l’assistència sanitària, i que són fonamentals en la salut mental tal com s’entén avui dia. El primer és la continuïtat assistencial, que es refereix a la coordinació entre els diferents dispositius i serveis pels quals una persona passa. I el segon és l’atenció comunitària, que es refereix a l’assistència que es dóna en un àmbit no hospitalari, dins de la comunitat on la persona viu i conviu, i amb els recursos territorials multi i interdisciplinaris existents. En definitiva, una filosofia d’atenció centrada en les persones i en el manteniment de les estructures pròpies d’aquestes.

Aquesta filosofia se suposa que és la que impregna l’últim Pla Director de Salut Mental i Addiccions que es va confeccionar i que marca les línies estratègiques i accions durant el període 2017-2020.

Però la realitat que es viu a les urgències de l’Hospital del Mar xoca frontalment amb aquests propòsits i amb aquesta filosofia.

La realitat que es dóna és la d’unes urgències desbordades molt freqüentment i mal equipades.

Situacions reals que poden exemplificar això que exposem són l’existència d’agitacions (que definim sense entrar al detall i resumidament com crisis en les quals una persona perd el control sobre si mateixa i presenta molta inquietud, angoixa i risc d’agressió) de pacients a la sala d’espera on estan altres persones esperant a ser ateses, situacions de contencions físiques i mecàniques de pacients en estat d’agitació en boxes de 6m² sense finestres i on sovint hi ha un altre pacient en observació, situacions de pacients ingressats en observació durant hores en un despatx mèdic, situacions d’esperes llargues per ser atesos en un espai petit i tancat amb restriccions de mobilitat, situacions de pacients en espera de fer un ingrés hospitalari durant 3 o 4 dies, etc.

Les causes d’aquestes situacions com succeeix sempre no són simples. S’assenyala habitualment com a causa el tancament de llits de les unitats d’hospitalització (cosa que va succeir precisament el 2018 a la sala de psiquiatria de l’Hospital del Mar). Aquesta pot ser una, però no l’única.

Si de veritat ens prenem seriosament el marc d’una assistència ètica i de qualitat i que respecti els drets de les persones diagnosticades de trastorn mental, hem de parlar també dels mitjans materials i humans que es destinen i de les estructures que disposem per posar en pràctica l’atenció deguda.

Hem de reconèixer que les estructures ara per ara són absolutament insuficients per respondre a una atenció de qualitat i ètica. Els boxes són petits i es doblen per atendre a dues persones en un espai de 6m² sense finestres, amb dos llits i una porta d’entrada i sortida. La sala d’espera resta tancada per una porta que només s’obre amb codi, és petita i facilita situacions de risc i de vulneracions dels drets dels usuaris en espera de visita (com la confidencialitat o la lliure mobilitat d’entrada i sortida). Els recursos humans destinats són insuficients moltes vegades, atès que les persones ateses sovint presenten situacions d’ansietat i inquietud intensa, consums de drogues i alteracions greus del comportament i la percepció que requereixen l’atenció presencial del personal, i si coincideixen 2 o 3 pacients amb aquestes característiques (i no és infreqüent) no es poden atendre d’una forma adequada, derivant la situació a situacions de risc. A més, com els espais són petits i els pacients resten moltes hores en observació o espera de llit per ingressar, surten als espais on estan els treballadors escrivint informes o atenent el telèfon, cosa que dificulta greument el treball, desgasta més i suposa un risc d’error mèdic important.

Tot i que constatem l’enorme esforç que fan els treballadors que treballen a les urgències, observem que aquests dèficits tenen conseqüències que no es poden passar per alt, com la sobremedicació dels pacients atesos, el malestar psicològic dels pacients en observació quan passen moltes hores o el desgast físic i psicològic dels treballadors que atenen habitualment a urgències.

I és que cal tenir en compte les característiques de les situacions que s’atenen a les urgències de psiquiatria. No només s’atenen persones amb un trastorn més o menys determinat i tractable mèdicament, sinó que s’atenen situacions d’elevada complexitat que inclouen amb molta freqüència persones en situació d’emergència social (en risc de desnonament, situacions de sensellarisme, situacions d’atur de llarga durada amb finalització dels ingressos econòmics, situacions de deutes econòmics inassolibles, situacions de migració amb nul suport social, situacions d’abusos o de maltractaments, etc.), amb una barrera idiomàtica i cultural important que dificulta qualsevol intervenció o persones amb consums de drogues que dificulten greument les intervencions. Per això, les ràtios de professionals, les estructures en què s’atén, la formació dels professionals que hi participen (inclosa la formació en drets de tot el personal, inclòs el cos de seguretat que participa amb freqüència a les atencions de situacions d’agitació) són fonamentals si el que es vol realment és atendre amb cura a persones altament vulnerables o en situació de vulnerabilitat, i que, com mostren diversos estudis, moltes vegades recorden posteriorment les atencions com experiències traumàtiques i que deixen seqüeles psicològiques.