Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Redacto aquest article des del recinte del 25è Congrés WONCA World a Lisboa. Em crida l’atenció veure metges i metgesses de família de tot el món buscant el nord. Un nord que l’atenció primària (AP) sempre ha tingut en forma de quatre punts cardinals descrits per la Barbara Starfield com les “4Cs”: el primer Contacte, la Continuïtat, la integralitat (Comprehensiveness) i la Coordinació. Més que una teoria, és una manera d’entendre la salut i l’organització del sistema que, quan s’aplica, millora resultats en salut, redueix desigualtats i fa sostenible l’atenció. I sense les 4Cs, no hi ha una AP forta. I sense una AP forta, no hi ha sistema nacional de salut que aguanti a llarg termini. Les 4Cs de Starfield ens recorden que citar no és atendre, i que allò que canvia inèrcies és la continuïtat, la integralitat i la coordinació que eviten duplicacions, proves innecessàries i itineraris laberíntics.
Al mateix congrés les paraules que més es repeteixen són, curiosament, les que a casa nostra també intentem actualitzar: sostenibilitat, comunitat, salut mental, i intel·ligència artificial amb “toc humà”. Tot plegat amanit de falta de professionals d’atenció primària en alguns països i un excés de professionals amb especialitats focals: una realitat que ens ressona força a Catalunya. El programa del congrés fixa com grans eixos una nova visió per a l’Atenció Primària i el desenvolupament sostenible; treball comunitari i determinants socials; la revisió del quadruple aim en temps difícils; i la IA al servei (no al comandament) de la medicina de família. Són línies que, si les mirem amb ulls catalans, interseccionen amb allò que estem provant.
El Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut (CAIROS) de Catalunya ha posat en marxa una experiència que pot ser tan senzilla d’explicar com complexa d’executar (sobretot sense recursos addicionals): seleccionar 27 centres per assajar el model de Centres de Salut Integral de Referència (CSIR), una proposta amb més autonomia, més capacitat de reorganització i una aposta explícita per millorar l’accessibilitat i la coordinació. El Govern ha compromès una avaluació el 2026 per decidir l’escalabilitat al conjunt del sistema. No és una declaració: contempla calendari i pactes que especifiquen projectes, solucions tecnològiques, adopció d’innovació, desenvolupament de competències, orientació a la cronicitat i als resultats, i reorganitzacions internes, entre altres. Queden difuminades les eines necessàries per assolir aquests objectius, i sota quin model de governança es desenvoluparan accions que requereixen de molta autonomia per assolir resultats palpables. Malgrat la variabilitat de les propostes, al meu entendre l’avaluació haurà de centrar-se en resultats macro, i concretament en tres d’essencials: (1) l’accessibilitat, (2) la qualitat percebuda per l’usuari i (3) la qualitat de vida professional.
De fet, la iniciativa dels CSIR ja explicita que busquen aquesta combinació: autonomia per reorganitzar equips, reforç dels perfils no mèdics, coordinació internivells i ús de tecnologies (fins i tot reconeixement de veu) per disminuir càrrega administrativa i concentrar el temps en l’assistència. És exactament el que aquí, al congrés de WONCA World, es presenta com a agenda global de reforma: primària resolutiva, comunitària i digitalment intel·ligent, però centrada en persones. I vist el que he vist, afegeixo una convicció personal que aquests dies he fet més sòlida: malgrat les dificultats —i en tenim—, el model català d’atenció primària és dels millors del món. No perquè sigui perfecte, sinó perquè integra assistència, recerca, docència (universitària i postgraduada), orientació comunitària i una cultura clínica que ha entès que l’actiu principal és el vincle. Quan a les sales del congrés escolto debats sobre salut mental en atenció primària, sobre resiliència dels equips i sobre com els determinants socials s’han d’abordar des del territori, hi veig miralls de projectes que a Catalunya fa anys que fem i que espero que ara accelerem. Hi veig, sobretot, la confiança internacional que la medicina de família és clau per al desenvolupament sostenible i l’equitat.
Ara bé, saber cap on anem no evita els sots del camí. En primer lloc, l’accessibilitat és un deure pendent i urgent. No podem permetre que una lumbàlgia esperi setmanes, ni que una baixa laboral sigui ni una urgència ni una gimcana. El projecte CSIR fixa un any per demostrar que reorganitzar processos i equips, i apropar activitat a domicili, redueix llistes i millora l’experiència. La prova pilot és valenta; però l’avaluació haurà de ser creïble i implacable.
En segon lloc, la qualitat de vida professional. Si volem continuïtat, necessitem plantilles ben dimensionades, càrregues raonables i lideratges clínics que protegeixin el temps per a la complexitat i la comunitat. Perquè no hi ha bons resultats sense benestar dels professionals.
En tercer lloc, la qualitat percebuda. La ciutadania és el nostre millor sensor. Demanarà coses senzilles: “que m’agafin el telèfon, que em coneguin, que no m’enviïn d’una banda a l’altra, que es recordin de mi, que vinguin a veure’m a casa…”. Això és primer contacte i continuïtat; això és, també, dignitat. La tecnologia hi pot ajudar, però el que fa la diferència és el disseny de circuits i equips que miren la persona abans que el procés.
Si els propers dotze mesos els CSIR demostren que això es pot fer a escala, haurem fet més que una reforma: haurem renovat el contracte de confiança amb la ciutadania. Si a més a més, el CAIROS fa públiques les reformes de transformació i modernització del sector hospitalari (que ostenta dos terços del pressupost del Departament), creurem que tot plegat va de debò.
Tanco aquest relat amb un agraïment a El Diari de la Sanitat , que fa 10 anys, i ho celebra mantenint viu un periodisme que interpel·la i incomoda quan cal, que pregunta “per què” i “per a què” més que “quants”. En una dècada convulsa, haver preservat aquest espai de debat és també cuidar la salut pública. Des d’aquí, el meu respecte i admiració.
