Tribuna

Pot ser Barcelona la seu de l’Agència estatal de Salut Pública?

Properament el Consell de ministres ha de decidir quina ciutat allotjarà l’Agència estatal de Salut Pública que (entre parèntesis) ha costat més de deu anys que l’aprovés el parlament espanyol. Les candidates oficials són vuit, tot i que, com és preceptiu tenir en compte el dictamen que emetrà una comissió pertinent, aquesta podria proposar una seu diferent si així ho considerés justificadament. 

Escollir la ubicació és un primer pas, tot i que encara trigarem a disposar-ne, ja que caldrà erigir-la. Això sense comptar amb l’eventualitat de canvis electorals que poguessin interferir el procés. No obstant això, com és obvi, l’elecció no és intranscendent. 

I, encara que la convocatòria ha establert uns determinats requisits, entre els quals destaquen els geogràfics –micro (edifici i situació) i macro (geopolítica)–, convindria que els components d’aquesta comissió –que, per cert, no estaria de més saber qui són– tinguessin en compte altres criteris, particularment els relatius a l’àmbit de la salut pública, sense oblidar que tal decisió té també caràcter polític. Una característica necessària, atès que els criteris exclusivament tècnics no abasten totes les dimensions de la qüestió. 

Polític, no només partidista. Perquè hauria de ser coherent amb una idea determinada de l’estat. Que no té per què ser la que avui la majoria de les forces parlamentàries interpreten. Però també perquè més enllà de les preferències ideològiques, els plantejaments estratègics acostumen a ser més fructífers.

Des d’ un punt de vista més tècnic, desenvolupar l’Agència en un entorn amb sòlides estructures de salut pública pot facilitar la cooperació dels recursos sanitaris propis de la ciutat i del seu entorn. Per això seria bo conèixer quines són les contribucions més específicament salubristes que cadascuna de les ciutats implicades considera que justifiquen la seva candidatura. I també ho seria perquè la ciutadania –i les entitats, corporacions i organitzacions– tinguessin coneixement del procés, la qual cosa facilitaria la seva implicació personal i col·lectiva amb la promoció i la protecció de la salut comunitàries que, al final, resultarà imprescindible. Sense menysprear la transparència exigible en una democràcia representativa. 

Una informació que –segons sembla– ha de constar en el dictamen de la Comissió avaluadora, encara que seria a posteriori, sense que estigui clar el format amb què ha de facilitar-se. Per això, si fos possible, seria millor conèixer-la amb anterioritat, cosa que generaria més interès públic. I, atès que les candidates són vuit, no seria massa difícil obtenir-la. Potser mitjançant una enquesta estructurada on es demanessin dades concretes sobre els dispositius de salut pública disponibles, la seva antiguitat i els seus productes o resultats.

Una indagació que podria emprendre alguna institució o entitat no afectada per biaixos potencials sobre la preferència d’una o altra candidatura. Alguna entitat independent, prou solvent i competent per fer-ho. Potser algun mitjà de comunicació social o, fins i tot, alguna societat professional o científica. 

I, sense ocultar que –per raons òbvies– ens agradaria que fos elegida Barcelona, ens sembla que algunes de les qualitats que resumim a continuació, podrien justificar la seva elecció:

• En primer lloc, la seva llarga tradició de salut pública, amb unes arrels profundes; des de l'»Abajo las Murallas» de Pere Felip Monlau que va donar peu a l’Eixample de Cerdà, imbuït de criteris higiènics –per cert, desenvolupat gràcies a la decisió del Govern espanyol– a l’actualització del clavegueram per part de l’arquitecte i enginyer García Faria, un disseny que va justificar mitjançant una anàlisi de la mortalitat casa per casa durant deu anys.
• Sense deixar al marge la història de l’antic Institut Municipal d’Higiene, avui la internacionalment reconeguda Agència de Salut Pública de Barcelona, la qual, a més d’exercir les seves responsabilitats legals en l’àmbit de la salut comunitària porta a terme projectes innovadors de promoció de la salut, com el de Salut als barris. 
• Ni menysprear tampoc la xarxa d’atenció primària i comunitària AUPA o els serveis de medicina preventiva dels hospitals de la Vall d’Hebron, Sant Pau, Mar i Clínic, que també són unitats docents per a l’especialitat de medicina preventiva –el primer any de la residència de l’especialitat d’aquestes unitats forma part del programa oficial de màster en salut pública, impartit ininterrompudament des del curs acadèmic 1988-89 (actualment UPF i UAB) amb el patrocini de l’Agència de Salut de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, d’Institut de Salut Global (IS Global)– així com de la Secretaria de Salut Pública de Catalunya i els seus serveis territorials, que donen suport explícit a la candidatura, com també ho han fet el Cercle de Salut i el Consorci de Salut i Social de Catalunya, sense obviar les potencials contribucions de moltes institucions cíviques i acadèmiques, des de les corporacions professionals o les societats integrades a l’Acadèmia de Ciències de la Salut de Catalunya i Balears o la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya , especialment la seva quarta secció (ciències mèdiques, socials i afins).

Però el que és poc discutible és la urgent necessitat de satisfer l’aspiració que fa més de catorze anys establia la Llei General de Salut Pública. Independentment de quina ciutat es triï, ens sembla imperatiu poder comptar amb els serveis d’una prestigiosa Agència Estatal de Salut Pública capaç de respondre plenament a les necessitats i reptes d’ aquest àmbit en una societat desenvolupada del segle XXI.